Política extemporània

És preferible no entrar a les quinieles per saber el que va passar. Em temo que ni els mateixos protagonistes, Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, saben en aquest moment si hi haurà govern o tornarem a les urnes. Però penso que sí que hem d’entrar en el que està passant. Les crítiques genèriques a la classe política són essencialment antipolítiques. Millor evitar-les. Però alguna cosa va malament, com diria l’enyorat Tony Judt, quan podem tenir les quartes eleccions en tres anys i mig. I una part substancial d’aquest període l’hem passat amb governs en funcions. Primer de Rajoy, des del novembre del 2015 fins a l’octubre del 2016. I ara de Pedro Sánchez, des del març del 2019 fins a finals de setembre o primers de desembre en el pitjor dels casos. Als ciutadans ens resulten estranys aquests períodes d’inactivitat que no es corresponen a la nostra experiència de la vida quotidiana. A la família, no podem tardar set mesos a resoldre un assumpte urgent dels nostres fills. A la feina, no sol passar que vencin els terminis d’entrega sense que es desencadenin conseqüències. En les nostres relacions amb l’administració, no se’ns permet fer abandó de les obligacions quan som requerits. Ni tampoc en el pagament dels préstecs, gràcies a una reforma constitucional "exprés", la qual cosa va salvar el país de la intervenció europea. Les Corts van poder reunir-se en ple agost del 2011 per recuperar la prima de risc, però no ho poden fer ara per intentar elegir un president del Govern. S’ha de ser un gran fan de la política per empatitzar amb el que està passant, al marge de les ideologies i del sentit del vot dels ciutadans.

Els col·legues de la politologia discuteixen durant aquests mesos si és necessària precisament una reforma constitucional per evitar situacions de bloqueig com l’actual. La normativa vigent es pot enquadrar dins dels models més garantistes d’Europa. Recordin, per exemple, fa unes setmanes quan el nou primer ministre grec va prendre possessió l’endemà de les eleccions sense donar temps a la constitució de les cambres ni a la negociació de les noves majories. No és el més freqüent. A Bèlgica o a Itàlia estan acostumats a estar anys amb governs en funcions. En tot cas, el sistema de gestió de la investidura a Espanya era el mateix el 1993, el 1996 o el 2003 quan es va governar sense majoria absoluta. El problema, doncs, no és el mecanisme. Tot i que com diuen els politòlegs, el sistema actual "no dona incentius" per a la negociació. Aquest és el punt on es demostra que la política, igual que tantes altres coses, ha perdut el seny, ha oblidat la seva raó de ser. La regulació de la investidura respon en molt bona mesura a l’esperit de la Constitució del 1978, forçar el consens evitant el bloqueig. Però el temps ja no es viu igual en el segle XXI. El calendari de les eleccions nord-americanes estava pensat per recórrer el país en diligència i encara és vigent. Ara, tot va molt de pressa. De manera que el calendari de la investidura resulta extemporani, fora del temps. Els polítics s’equivoquen. En lloc de mitigar aquesta distància amb la gent, l’accentuen amb la cua de l’ull posat en la demoscòpia que és l’instrument, però no la finalitat de la política. Perden tots, el seny.