La política no interessa

Tothom recorda el dia d’agost en què va jurar que no llegiria ni una línia més sobre les desavinences entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias; esperem que amb aquest article facin una excepció. Ningú oblida la jornada estiuenca en la qual va concloure que no volia saber res mésde l’independentisme, ni tan sols en contra. El fenomen s’ha confós en els dos casos amb un parèntesi estacional, però obeeix a arrels més profundes. La crisi política no consisteix en el bloqueig o en el col·lapse, sinó en el desinterès que provoca. Ni Ferreras és capaç de mantenir el suspens. Una anàlisi precipitada empenyeria a una condemna dels actors, causants del’esgotament  de la funció. No obstant, mantenir durant quatre mesos en escena un sainet sobre el Govern de col·lisió on no ha canviat res des de l’abril mereix una ovació sostinguda. I com no pot ser d’una altra manera, admirar una dècada d’independentisme sense avenços sensibles. No s’ha arribat al desinterès gràcies a la resolució dels problemes, ningú coneix el president de Suïssa, sinó davant l’evidència que no s’arreglaran.

Notícies relacionades

Sánchez esgota els terminis i guarda silenci sobre la negociació

Esquerra pota negra

En temps menys postmoderns, es relativitzaria una crisi passatgera i fàcil d’aclarir amb creativitat mediàtica. És cert que unes possibles eleccions i unes previsibles condemnes amenitzaran la moguda, però només amb el sabor reescalfat de les seqüeles, sense la passió d’un 'encore'. A l’estiu, cada pàgina sense política ha sigut substituïda per una entrevista amb Bertín Osborne, anodina en altres segles però que en la vigent volatilitat explosiva multiplica la hipòtesi que el baladista i comunicador es postuli amb èxit a la presidència del Govern, tot i que sigui amb el seu nom real de Norberto Ortiz Osborne. L’última vegada que va decaure l’interès per la vida pública, amb la majoria 

absolutista del PP, va desaparèixer el bipartidisme. Fins i tot els més confiats han adquirit consciència que els partits són mortals, i el desinterès per la política es presenta com una proposta ecològica i sostenible, un símptoma més perillós que un 15-M.