Assaig sobre la supervivència

¿I si la clau de tot fos la supervivència? ¿I si l’únic sentit que tingués tot l’univers i, de fet, la nostra pròpia vida fos simplement viure? ¿I si fos una llei general que ho expliqués tot?

La supervivència explica tota la matèria i energia, que no desapareixen mai, sinó que només es transformen, com afirma una vella frase. Res físic mor, sinó que només es remodela de manera que continua existint fins a l’infinit. Res desapareix realment, sinó que només canvia recombinant-se. Un dia desapareixerà la Terra, desapareixerem nosaltres, però no la nostra matèria, que seguirà infinitament allà, sent aquest allà la mateixa matèria.

Aquesta mateixa regla sembla regir també la base essencial del comportament humà. El nostre cervell és un òrgan extraordinàriament flexible per adaptar-se al medi i assegurar-nos la supervivència. Això vol dir que el cervell ens fa tendir a les decisions que possibiliten aquest objectiu, establint un sistema de recompenses a través de les emocions que és essencial per mantenir-nos vius. Les emocions bàsiques, afecte i por, es descomponen en d’altres de més complexes –sorpresa, odi, pànic, fàstic, alegria, ira– que l’únic que fan és aproximar-nos o allunyar-nos d’allò que segons l’experiència viscuda, o la transmesa pels nostres gens, ens acosta a la nostra pròpia hipòtesi de conservació de la vida, l’elaborada pel nostre cervell amb totes aquestes aportacions.

Però el nostre cervell s’equivoca de vegades, perquè només intenta copiar en termes biològics aquesta mateixa llei física de la conservació de l’existència, però no limitant-la a la matèria, sinó a la conservació de la vida d’aquest individu concret. I ho fa en funció del que el cervell aprèn de la mateixa vida, les vivències, classificant com a positives per a la subsistència les agradables i com a negatives les desagradables. Però s’equivoca,perquè no sempre el que és percebut com a agradable és beneficiós per a la vida. S’ha de tenir en compte que potser no se li pot demanar més inicialment que aquests rudiments emocionals. El salt qualitatiu de l’ésser humà es produeix quan el seu cervell és capaç de contradir-los.

El dret, i potser –només potser– abans la religió, són conseqüències de l’anterior. L’ésser humà intenta establir sistemes de conducta i convivència que permetin la conservació de l’individu en societat,perquè un dia el nostre cervell va percebre que la supervivència s’assegurava millor en grup que en solitari. De fet,la religió és un sistema de normes a les quals s’afegeix un element sobrenatural, de manera que ningú desautoritza l’emissor de les normes. És un mètode molt eficient per obtenir el compliment de les lleis, perquè sense necessitat d’entendre per què la norma és beneficiosa, es compleix per afecte o por –les emocions bàsiques– al ser sobrenatural, connectant-se amb aquestes emocions bàsiques.

No obstant, eldret i les religionsmaduren quan s’esforcen a buscar els perquès, les raons que un comportament sigui o no compatible amb la convivència social, ies corrompen quan simplement l’imposen amb una pura finalitat de control. Buscant els perquès es van descobrint les maneres òptimes d’aconseguir el benestar, que és la síntesi de l’afecte per la vida, i s’entén que el plaer individual és directament proporcional al plaer col·lectiu que pugui obtenir una societat. La felicitat massiva és la clau de la felicitat particular,perquè només en un món on tots s’ocupen prioritàriament dels altres és impossible no sentir-se segur. Un sol no pot arribar gaire lluny, però entre tots podem arribar a tot arreu. Van triomfant els estats que ho han entès així i basen les seves economies en el repartiment de la riquesa. Són estats fallits els que tendeixen a l’individualisme i necessiten recórrer, entre d’altres, a la droga del patriotisme –una altra forma d’individualisme excloent– per fer oblidar als ciutadans la seva misèria.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Però aquest repartiment no és suficient, fins i tot sent molt. La solidaritat en qualsevol àmbit suposa l’abolició de la patrimonialització de les relacions humanes –ningú és de ningú– i de qualsevol altra forma d’egoisme. Aquesta generositat és el que fa triomfar l’individu en el terreny particular com a efecte directe, i li permet conèixer-se realment a si mateix, sortint de l’esclavitud de la ignorància. Només llavors s’obté el valor més anhelat per qualsevol ésser viu: la llibertat. I s’aprèn que la llibertat és la plena consciència, el final del misteri. El control de la pròpia existència.

Catedràtic de Dret Processal de la Universitat de Barcelona.