Anar al contingut

LA CLAU

05/06/2019 Dispositivo De Los Mossos D’esquadra En La Sagrada Familia De Barcelona

David Zorrakino/Europa Press (Europa Press)

La conspiració de Barcelona

Luis Mauri

La xifres són inequívoques: els delictes violents creixen. Tan absurd o irresponsable o miserable és instrumentalitzar la realitat per treure'n profit polític com negar-la

Diana de Gal·les va ser assassinada en una operació encoberta d’un servei secret. Els jueus van inventar l’Holocaust. El Govern de Roosevelt va propiciar l’atac japonès a Pearl Harbor. El de Rajoy va fer el mateix amb els atemptats terroristes del 17-A a Catalunya i el de Zapatero va ocultar l’autoria real de la matança de l’11-M  a Madrid. I als carrers de Barcelona no hi ha un increment de la delinqüència violenta, sinó una campanya de l’Estat per desacreditar la Generalitat independentista i enviar guàrdies civils a Catalunya. Increïble.

¿Com és possible que tanta gent cregui en teories sense fonament ni proves? El director de la Càtedra de Cultura Científica de la Universitat del País Basc, Juan Ignacio Pérez, entén que la resposta està en la condició psicològica humana: “La nostra ment no ha evolucionat sota la necessitat de processar informació sobre el funcionament de complexes societats industrials. Ho ha fet sota les pressions d’entorns que ara considerem salvatges, on l’aliment, els depredadors i la recerca de parella reproductora eren els elements que decidien les possibilitats de sobreviure amb èxit”. Per això som tan propensos a creure en factors ocults, a acceptar i adobar relats fantasiosos si creiem que donen sentit al que passa.

Conspiracions reals

No tot és conspiranoia, per descomptat. Hi ha conspiracions reals, algunes d’estremidores. L’assassinat de Juli Cèsar, la matança dels Abencerrajes al’Alhambra, l’assassinat de Trotsky (un crim ‘nostrat’), la Revolució Cultural xinesa, l’Irangate, la mentida de les armes de destrucció massiva de Saddam Hussein per desencadenar la guerra... Una lletania ignominiosa i sense fi.

Barcelona no és una ciutat especialment insegura comparada amb altres ciutats europees; és seguríssima si el contrast és amb les americanes. Però la inquietud no neix d’un parangó exterior, sinó interior. Barcelona comparada amb si mateixa. La xifres són inequívoques: els delictes violents creixen. Tan absurd o irresponsable o miserable és instrumentalitzar la realitat per treure’n profit polític com negar-la. Les causes no enclouen un gran misteri: infradotació de Mossos i banalització de la política de seguretat de la ciutat en els últims quatre anys.  

¿Sabíeu que l’home mai va trepitjar la Lluna? La CIA, o la NASA, o l’NSA ens tenen enganyats. Ah, i Elvis és viu.