Ítaca millora

Vam desembarcar a Ítaca, després d’una navegació en el meu veler, amb partença al peu del castell de Salses i a bord l’enyorat amic Baltasar Porcel com a més apassionat i il·lustre dels escassos tripulants, a finals de juliol del 2001 o el 2002. Un desastre, una garriga quasi desèrtica calcigada, quatre casots mig esventrats, decepció capaç de traumatitzar el més fervent lector de Kavafis, ni que sigui en versió nostrada, o sia manipulada.

La idea del poeta grec, que l’important és el viatge, l’aventura, no el destí on pretens arribar, no és compartida ni pel protagonista del periple de l’Odissea ni pels seus èmuls d’aquest altre racó de la Mediterrània, i no em refereixo als processistes sinó als seus contraris. Després que els grecs de l’època, poc més que una coalició de bandits del mar, aconseguissin una victòria inversemblant sobre l’altiva i poderosa Troia, Ulisses, que havia ideat la molt enginyosa i enganyosa estratagema del cavall, tenia moltes ganes de tornar a casa, abraçar la seva dona i rebre l’homenatge dels seus súbdits, sense dubte beneficiaris indirectes del botí. Riquíssim botí, l’obtingut en el saqueig, que per cert no apareix en la literatura clàssica, si més no la que recordo. Aleshores i ara, la sang i el fetge són èpics, els robatoris, en canvi, mouen una altra mena de passions, menys dignes de ser glorificades en vers.

Independència grega

El cas és que fa 3.000 anys el regne d’Ítaca dominava les altres illes gregues del Jònic, de clima i mar benigne i boscos amb xiprers que despunten de les pinedes. Illes molt aconsellables de visitar, començant per Corfú, més al nord i acabant per Zacint, passat el golf de Patres. Entre les principals, la menys vistosa pels seus paisatges, la més àrida, trista i pobra és Ítaca. Alguna cosa no lliga. D’aquí la decepció compartida amb Porcel, accentuada després d’haver redescobert Paxos i encara més Leukas, una de les perles del Jònic.

La decepció tenia un precedent encara més il·lustre en la figura de egrègia de Lord Byron, gran poeta i activista incansable, alliberador intel·lectual de Grècia, sotmesa a la mitja lluna des de feia segles, i potser d’aquí plora la en l’antiguitat clàssica criatura. Intel·lectual, dic,  perquè va ser l’armada britànica, no ell, la que va propiciar la independència grega quan, després d’un incident més o menys fortuït, va tenir l’honor d’enfonsar la flota turco-grega, sense baixes pròpies, a la badia, no gaire llunyana de Navarinou al peu de la fortalesa dels templers de Pilos. Acollit com a hoste d’honor pels dignataris illencs, i convidat a visitar el que no se’n poden dir ni ruïnes micèniques, tal vegada ni tan sols vestigis, Byron els va engaltar: “Voleu dir que m’assemblo a una d’aquestes andròmines emasculades? Anem a banyar-nos”.

Evolució positiva

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Indignes èmuls del lord però compartint la seva deplorable impressió, vam tornar a embarcar de seguida per prosseguir una singladura que de cap de les maneres s’havia d’acabar en aquell i tòrrid munt de runes que fins i tot les cabres devien trobar inhòspit. No és gens estrany que Ulisses l’hagués abandonat en cobejança de les arxi famoses riqueses troianes. Tampoc que Schliemann, l’autodidacta que als set anys s’havia proposat descobrir Troia i per vergonya perpètua dels acadèmics ho va aconseguir, ja de gran, només llegint les descripcions de la Ilíada i seguint-les al peu de la lletra sobre el terreny, aquest mateix Schliemann negués que la Ítaca actual fos la d’Ulisses. Massa misèria. Massa canvis de nom al llarg dels temps en aquestes illes i entre elles. Les descripcions homèriques no coincideixen amb la realitat. De manera que els moderns viatgers a Ítaca farien bé, abans de creure en mites, si aprenguessin a distingir-los de les falòrnies. Ítaca existeix, és clar, però la dels somnis vés a saber on para i de quines peripècies cal sortir-ne viu per acostar-s’hi.

Al cap dels anys, la fortuna que de vegades ens acompanya, m’ha dut un altra cop a Ítaca, la de veritat. ¡Quin canvi! He deixat per al final reportar els encants d’aquesta illa cinc vegades més petita que Menorca. Són les cales. Les petites i fresques valls boscoses que les envolten, amb els xipreres que no hi falten. La diferència entre els primers anys del present mil·lenni i els nostres dies es pot anomenar sofisticació. No luxe però sí bon gust més que notable, en la restauració, en el petit comerç i sobretot en l’artesania destinada a embadalir un turisme escàs i per tant sostenible. La mateixa capital, abans destrossada, es comença a assemblar a un parc temàtic per a diletants.