El drama de l''Open Arms'
Esperant els bàrbars
Salvini ha fet del seu càrrec una fortalesa contra els immigrants, sap que guanya vots estenent la por
zentauroepp49472216 one of the twenty seven unaccompanied minors aboard the guar190817232111 /
Si no despleguem el mapa es fa difícil entendre que un barco davant l’illa italiana de Lampedusa rebutgés l’oferta del Govern espanyold’atracar a Algesires, o que acabi a Palma o Maó. Per més que s’escurci el viatge, n’hi ha prou amb mirar el mapa per veure que la travessia fins a un port espanyol serà de gairebé una setmana més. L’odissea d’‘Open Arms’ continua sense que puguem intuir una sola raó per la qual un barco que es limita a rescatar persones que d’una altra manera moririen ofegades continuï esperant un port segur on desembarcar, mentre es dibuixa en l’horitzó el perfil d’una illa on poder recalar. ¿On és la força de la Unió Europea, si un dels seus països ofereix un port segur i un altre no deixa si més no que facin escala, es recomponguin, i viatgin amb unes mínimes garanties?
De moment busquem la solució en el balanç necessari entre la llei i la resposta humana als qui es troben en una situació crítica. Demanem als nostres governs que donin sortida als que són al barco. Però hi ha una equació no resolta, un dilema a què encara no hem volgut donar resposta: ¿seria aquesta Europa possible si no fos pels beneficis de la colonització, de què encara avui obtenim rendiment i de què molts dels qui venen en són víctimes? I una altra qüestió encara més pròxima: ¿seria possible aquesta Europa sense el valor decisiu dels immigrants, incloent els que no han tingut cap més opció que entrar il·legalment? És clar que no podem obrir de bat a bat, però obviar el debat de fons no ajuda. La UE s’hauria d’asseure a establir quants poden entrar i com. Seria un primer pas per aturar els beneficis del tràfic humà. Però mentre això no passi hem de tenir clar que atendre els que ho intenten i rescatar-los quan poden perdre la vida és una obligació moral i de passada també cristiana, una cosa tan identitària del continent.
El que està passant, no obstant, és el contrari. En una Europa trasbalsada pelracisme i el temor dels immigrants podríem prendre la paràbola de l’‘apartheid’ sud-africà, que tan bé va descriure John M. Coetzee a la novel·la ‘Esperant els bàrbars’,com una denúncia de la brutalitat il’arrogància del poder. N’hi ha prou amb contemplar un ministre de l’Interior com l’italià Salvini, que ha fet del seu càrrec una fortalesa contra els immigrants. No té res més a oferir, però sap que estenent el temor guanya vots i s’ha llançat a una campanya heroica per la qual proposa salvar Itàlia de l’amenaça bàrbara construint tanques i enviant policies a la frontera. Ell, com Trump als EUA, han encomanat la idea que els immigrants són una amenaça contra la nostra integritat, quan en realitat, com el magistrat de la novel·la de Coetzee recorda, els immigrants sempre han arribat i mai han sigut un perill. Però són el discurs fàcil, un relat que cala i germina entre la ignorància i la por. Són els nous bàrbars, res a veure amb nosaltres. ¿Que hi fa si moren ofegats?
