MIRADOR

Sánchez, Iglesias i la dreta

Els moviments del PSOE són d'infantilisme indigne d'un partit amb tant pedigrí

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp49212587 graf2450 madrid  25 7 2019  el presidente del gobierno en fu190725200242

zentauroepp49212587 graf2450 madrid 25 7 2019 el presidente del gobierno en fu190725200242 / Ballesteros Emilio Naranjo

Pedro Sánchez es equivocar el 2016 amb el seu famós “no es no” verbal disparat contra Rajoy. Al final, “no va ser sí” i ell es va veure descavalcat. Però va tornar triomfant perquè les bases i els votants socialistes tenien ganes de marcar diferències amb la dreta. Pablo Iglesias es va equivocar quan va negar el seu suport a un govern de centreesquerra (aleshores C’s volia ser considerat de centre). El seu no real va obrir la porta a la continuïtat del PP al poder però ell no en va pagar cap preu per una raó similar a la dels socialistes que es volien desmarcar de la dreta: Podemos es vol distingir del PSOE.

Aquests dos “errors” que tants beneficis han portat als seus protagonistes són el fonament de les negociacions actuals. Sánchez vol governar des de la centralitat, ubicació molt propera al centre, amb una lleu escora cap a l’esquerra. Iglesias pretén que els votes de Unidas Podemos es tradueixin en polítiques visibles d’esquerres que no puguin ser atribuïdes al PSOE. El risc d’acabar lliurant al país a la dreta no és tan elevat ni imminent com a la difícil arrencada de l’anterior legislatura però és més greu i perillós. Com s’ha vist a Madrid amb la investidura de Díaz Ayuso, el tripartit de dretes deriva íntegrament cap a l’extrema dreta, cosa que amb el PP de Rajoy no passava. Si la dreta galopés després d’una repetició d’eleccions, els dos desavinguts ho tindrien molt més difícil per subsistir com a líders polítics.

Notícies relacionades

Al PP li convé més que a cap altre partit que aquesta possibilitat, ja esdevinguda amenaça real, es converteixi en un fet. Com acabem de veure, ni Casado ni Rivera tenen el més petit escrúpol o reticència a plegar-se al marcatge i a les demandes de Vox. PP i C’s es reparteixen les carteres a l’europea, sense cap problema, de manera proporcional als resultats. En canvi, Sánchez considera que fer el mateix és un signe de feblesa i una ferida sagnant a les costelles del PSOE. Orgull partidista de casta i complex d’inferioritat davant el desplegament descarat de la dreta.

El juliol, la investidura era gairebé un fet. Encara que fos una mica raro, el canvi de cromos, sí al govern de coalició PSOE-Podemos però sense Iglesias, semblava un bona solució, sobretot perquè Iglesias y Sánchez no se suporten. Els moviments posteriors del candidat, planificats i explicats com una maniobra militar que fiqués Iglesias en una bossa envoltant de societat civil, són d’un infantilisme indigne d’un partit amb tant de pedigrí. Com molt bé han recordat a Sánchez personalitats destacades del món sindical, empresarial, polític i intel·lectual, més val que deixi de jugar amb el fantasma d’unes noves eleccions. Fins i tot el PSOE està dividit entre els que pensen que més val no arriscar-se i els que ja es veuen guanyadors. Una victòria, arribat el cas, que incrementaria les ganes de Podemos de mossegar, si pot ser a la jugular de Sánchez. Coalició generosa ara, no aquesta altra puerilitat del suport exterior gratis, o oportunitat d’or per a la dreta més rabiosa.