Gent de l'abisme

A ‘Gente del abismo’ (1902) l’escriptor nord-americà Jack London va immortalitzar les condicions de vida més degradades i denigrants del’East End de Londres de principis del segle XX. Es va posar durant uns mesos l’hàbit de la misèria per retratar amb coneixement de causa l’esparracat inframon de la que llavors era la capital econòmica del món.

London descriu a consciència l’escorxador de la pobresa que eren els carrers on es concentraven els esparracats. Entre tots els detalls que van merèixer la indignació del novel·lista va destacar descobrir que a Londres els captaires no podien dormir al carrer. La policia s’aplicava severament a fer complir aquesta ordenança. Els despertava a pals i els forçava a engrossir les processons nocturnes de morts en vida.

Porta oberta al racisme

Hi ha qui veu la Barcelona del 2019 amb els mateixos ulls 120 anys després. Així ho sembla després de l’inici de la campanya del’ajuntament  per erradicar els mercats de venda ambulant il·legals que han colonitzat zones senceres de la ciutat després de la calorosa benvinguda que els va dispensar Ada Colau durant la seva primera legislatura.

Segons els Jack London locals, que les autoritats s’apliquin en l’eliminació dels mercats il·legals és una estigmatització dels individus que es dediquen al ‘top manta’, una porta oberta al racisme, una criminalització de la pobresa i, fins i tot per a algun editorialista, l’excusa perfecta perquè els que venen articles falsificats al carrer cometin delictes més greus si els resulta impossible perpetrar-ne amb impunitat els petits.

Tots aquests arguments es repeteixen des de l’equivocada bona fe del vianant mandrós que creu que plou perquè li cauen gotes al cap. En tindria prou amb aixecar la vista cap al cel per adonar-se que no hi ha núvols, sinó un veí regant les plantes al balcó.

Criminalitzar la pobresa

Perquè és més aviat al contrari. No hi ha pitjor estigmatització i assenyalament públic d’un col·lectiu que assegurar que es convertiran en criminals en cas que se’ls impedeixi actuar com a petits delinqüents. En l’afirmació es troba la negació de qualsevol indici de moralitat en aquestes persones. Volent salvar-los se’ls condemna, categoritzant-los automàticament com a malfactors. Això és exactament criminalitzar la pobresacriminalitzar la pobresa: equiparar-la automàticament amb la delinqüència.

De la mateixa manera, no hi ha fórmula més efectiva per consolidar i multiplicar el racisme que la creaciód’espais d’excepció a la norma, establint dos nivells d’ús de l’espai públic. Un, en el qual regeixen les normes, exclusiu per als locals, i un altre, més semblant a una selva, per a les persones que arriben sense un euro a la butxaca. Vostè circuli amb les condicions de seguretat que la llei exigeix, però mirem cap a un altre costat amb la furgoneta que cau a trossos, però que proporciona un aliment a una família que recull ferralla. Així s’omplen les tasses i bols del racisme: convertint la llei en una cosa que es compleix o no es compleix en funció del color de la pell, la religió o la situació econòmica.

En el que sí que tenen raó els crítics amb el dispositiu policialdispositiu policial és en assegurar que la inseguretat no és culpa de la venda il·legal de mercaderia falsificada. S’hi pot afegir que tampoc ho és dels qui viatgen sense bitllet. Ni dels que orinen a les voreres. Ni dels que se salten els semàfors. ¿Hi ha delictes i faltes més greus? Ningú ho posa en dubte. ¿Hi ha pocavergonyes amb corbata? Per donar i vendre. ¿Hi ha traficants, assassins a sou, bandes organitzades que trafiquen amb persones, estupefaents i armes a Barcelona? Sabem del cert que sí. Llavors, ¿per que de cop aquesta obsessió pel ‘top manta’?

Lloc d’acollida

Notícies relacionades

¿Què ofereix Salvador Illa?

A reflexionar... si podem

Doncs perquè una ciutat on el comerç és legal, s’orina als lavabos, es paga el transport i es respecten els semàfors, entre tantes altres coses que exigeixen normes i lleis, no és que sigui millor, és que és l’única desitjable.  I per a això existeixen diferents formesd’autoritat pública i diferents cossos policials que converteixen en un fals dilema que s’hagi d’escollir entre la persecució del petit delicte o el gran crim. Aquest és un dilema trampa que equival a dir, per exemple, que només es pot perseguir el frau fiscal si donem barra lliure als narcotraficants. Un disbarat.

Sentim un dia sí i un altre també, per boca dels nostres representants, que Barcelona i Catalunya volen ser llocs d’acollida. Apliquin-se doncs a habilitar recursos que evitin que les persones que arriben visquin al marge de la legalitat. Això no és acollir, això és condemnar. Primer, el que arriba, i després, la ciutat sencera. No hi ha millor manera de respectar la dignitat d’algú i de tractar-lo com el que és, un igual, que sotmetre’l al compliment de la llei.