Anar al contingut

La impuntualitat

Esperant

Esperant

Rosa Ribas

Els estereotips culturals estan fortament ancorats en les nostres creences i són molt resistents a la realitat

Em costa memoritzar les xifres altes, la qual cosa és un problema quan vull citar alguna dada amb la qual consolidar una argumentació. Per exemple, no recordo el nombre d’hores de la nostra vida que, segons un estudi científic, passem esperant i que donaria una mica de llustre estadístic a aquestes línies. L’article es referia a l’espera real, diguem, física, durant la qual estem esperant algú en algun lloc o que passi o comenci alguna cosa, perquè, si ens poséssim a parlar de les esperances o les il·lusions, en realitat es tractaria de tota la vida. Però som a l’agost, el mes que la nostra infància va voler que fos etern, i no és moment per a malenconies. Ja arribarà la tardor.

Tornem a les esperes. Que arribin els amics, els convidats, els repartidors de paquets, els tècnics que reparin el termos. Que ens atenguin els metges, que apareguin els clients, que surti el tren. Que sigui el nostre torn a la fruiteria, que ens rebi un editor, que algú surti per fi del lavabo, que comenci la pel·lícula. Esperar és una part constitutiva de tantes activitats humanes que hem creat espais que hi estan dedicats, les sales d’espera, on de vegades es refugien aquells que ja no esperen res.

Amics impuntuals

De la xifra que citava l’article només recordo la impressió de sorpresa inicial i que després vaig pensar que gràcies a la col·laboració de molts dels meus amics segurament estic a la part alta de l’estadística.

Fa uns dies vaig fer un petit viatge amb dues amigues que conec des de fa molt. Una des que teníem uns deu anys, l’altra des de l’institut. En aquestes trobades es comparteixen molts records i anècdotes, entre els quals les bromes sobre les hores que he passat esperant-les. Totes dues són bastant impuntuals, mentre que jo he sigut educada en un sentit de la puntualitat gairebé de maníaca. Soc de les que arriben fins i tot uns minuts abans de l’hora de la cita, la qual cosa, en el meu cas, quan tens bastants amics triganers, no fa altra cosa que allargar les esperes.

Fa anys, en l’era geològica premòbil, havia quedat amb una d’elles davant la porta central de la Universitat de Barcelona. Quan portava gairebé una hora (potser va ser “només” mitja hora, però amb els anys les anècdotes es magnifiquen. A més, per a ella mitja hora no és gens extraordinari i necessito aquesta llicència poètica perquè sé que llegirà aquestes línies) esperant-la allà dreta, mirant a una banda i l’altra del carrer, que és el que es fa quan a sobre no saps per quin costat vindrà la persona, va començar a ploure. No portava paraigua i, no es facin il·lusions sobre la possibilitat de trobar refugi, era diumenge, la porta de la universitat estava tancada.

Quan s’ha aguantat tanta estona, és difícil abandonar. Ja has invertit tant temps que no deixes de pensar que si marxes ara, tot haurà sigut en va i, abans que te n’adonis, ja has duplicat els minuts. De manera que vaig seguir allà, fins que el fred i l’aigua em van fer desistir, els plans assassins de venjança ja m’avorrien i vaig decidir tornar cap a casa. Vaig entrar al metro i la vaig trobar allà, asseguda beatíficament llegint el diari. Havia arribat just quan començava la pluja (és a dir, tard, tardíssim) i, com que tampoc portava paraigua, va decidir esperar que amainés.

L’hi recordo cada vegada que en tinc ocasió. I ho continuaré fent.

Estereotips culturals

Aquell dia una vegada més no vaig cometre cap assassinat i vaig aprendre a quedar en llocs còmodes i protegits, on pugui seure a llegir. He llegit molt esperant. He pensat molt mentre esperava. He tingut moltes idees també. Potser per això escric novel·la negra.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

La cosa no va canviar massa quan vaig marxar a viure a Alemanya. La imatge tòpica que tenim dels alemanys ens els presenta com a complidors, treballadors, quadriculats. I puntuals. No crec que em persegueixi una maledicció i que hagi tingut la mala sort de topar amb els únics alemanys impuntuals. Però és que molts dels meus amics alemanys també arriben sempre tard i constaten cada vegada que són desastrosos en la seva gestió del temps i que jo soc, cosa que sempre em diuen com a afalac i sospito que per distreure l’atenció, un cas excepcional de puntualitat mediterrània. No serveix de res que insisteixi que hi ha molta gent com jo. Somriuen i no em creuen. Els estereotips culturals estan fortament ancorats en les nostres creences i són molt resistents a la realitat.

Però si alguna vegada els meus amics tenen dubtes sobre si els he estimat o els estimo, només han de recordar que he dedicat una bona part de la meva vida a esperar-los.