Anar al contingut

A peu de carrer

No hi ha un model de contractació únic

CESAR CID

No hi ha un model de contractació únic

Jordi Costa

Amb una millor reglamentació tindrem millors instruments perquè empreses i treballadors puguin regular de bona fe la seva relació laboral

El 30% dels contractes laborals a Espanya són temporals. Un estudi recent de Caixabank Research explica que, en el sector industrial, els que tenen una durada d’una setmana han passat del 7% el 2007 al 32% en l’actualitat. El SEPE (Servei Públic d’Ocupació Estatal) remarca que el 28% dels contractes firmats el 2018 van tenir una durada d’una setmana o menys i que gairebé un 40% dels contractes temporals van tenir una durada inferior a un mes (el 2007 eren un 28%). El 2018 es va arribar a la xifra més alta de contractes a temps parcial a Espanya, amb 2,9 milions de treballadors (un 3,2% més que el 2017), xifra que suposa un 14% de la taxa de contractació, però que encara és baixa en comparació amb el 19,4%, la mitjana dels països europeus.

Encara tenim al cap el conflicte de Glovo i Deliveroo, sense resoldre. Els falsos autònoms, és a dir, la recerca de la mercantilització de la relació laboral per evitar l’aplicació de drets laborals i els costos de Seguretat Social associats és un fenomen molt antic però molt estès.

Tot i que el paradigma de les relacions laborals seguirà sent el lloc temps complet, fenomens com el contracte temporal, el de temps parcial, l’augment dels autònoms continuen creixent, buscant una flexibilitat més gran per a l’empresa.

En molts casos les empreses necessiten contractar treballadors durant poc temps o a temps parcial, cosa que és legítima. No obstant, s’ha de tenir en compte que probablement el valor afegit que aporten aquests treballadors sigui molt alt, ja que duen a terme la seva comesa, de vegades un projecte concret, quan l’empresa més ho necessita i només durant aquell temps. Però les condicions laborals de la negociació col·lectiva, que estableixen salaris i regulen la prestació laboral, basant-se en la quantitat de temps de treball, responen realment a l’esquema d’una prestació laboral estable a temps complet i amb vocació de continuïtat, cosa que impedeix adaptar-se a les necessitats.

Ajustar-se a la realitat social i empresarial

Les lleis laborals i la negociació col·lectiva haurien de regular aquestes situacions de manera més ajustada a la realitat social i empresarial, determinant d’una forma diferent la remuneració, les cotitzacions, el temps de treball... de manera que es pugui conciliar la flexibilitat que per a les empreses suposen aquestes contractacions no estructurals, amb la sostenibilitat per a uns treballadors que estan en una situació de més incertesa que els fixos.

La sentència recent del Constitucional que elimina per a les jubilacions el coeficient aplicable als dies treballats en contractes a temps parcial i que suposava la reducció de la quantia de les jubilacions en aquest col·lectiu, és un aspecte molt positiu, ja que reconeix el dret que un dia treballat és igual a un dia de cotització a la Seguretat Social, com els treballadors a temps complet.

Amb una millor reglamentació tindrem millors instruments perquè empreses i treballadors puguin regular de bona fe la relació laboral i, potser, també aconseguim reduir els falsos autònoms i la utilització fraudulenta de contractes temporals i a temps parcial.

*Professor de Relacions Laborals Estratègiques d’EADA Business School