La partida xinesa a Hong Kong

La Xina entaula diverses batalles simultànies i és possible que pugui guanyar-les totes a mitjà i llarg termini. Una, contra els EUA –¿o és al revés? –, que es disfressa de pujades aranzelàries i tarifes, bloquejos a Huawei i devaluacions sorpresa. L’altra, a Hong Kong. Els conspiranoics pensaran que tot està unit, que darrere de la resposta del carrer hongkonguès hi ha la mà d’Occident. És una visió massa simple. Són batalles paral·leles però no connectades, almenys, de moment.

La crisi de Hong Kong s’explica en si mateixa. L’excolònia britànica té un estatut d’autonomia que va sorgir dels acords de descolonització de 1997, sota el principi «un país, dos sistemes». Caduca el 2047. Fa anys que Pequín mina l’autonomia per assegurar-se el control abans d’aquesta data.

Hi ha tres dates claus per entendre el que passa. El 2003,les autoritats xineses van voler imposar el seu sistema d’educació. Hi va haver grans protestes. Pequín va haver de recular. Va fer servir una altra via per aconseguir el que buscava. Va canviar els llibres de text, una cosa fàcil ja que totes les editorials són seves. Després,el 2014, va arribar l’anomenada “revolució dels paraigües”, que va treure centenars de milers de persones al carrer. La demanda principal era elegir el cap de Hong Kong per sufragi universal directe. En aquest assumpte no van aconseguir resultats. La tercera va arribar aquest any amb les mobilitzacions de rebuig de la llei d’extradició. Les pressió del carrer va obligar a retirar-la, peròels manifestants ja no en tenen prou, ho volen tot: democràcia i llibertat assegurades més enllà de 2047.

Pèrdua de recolzaments

Les protestes de carrer han sigut tan civilitzades que la policia advertia de les càrreguesi informava després del nombre exacte de llançaments de pots de fum. Després de les marxes, els activistes recollien les escombraries. Però alguna cosa es va torçar quan milers de joves van assaltar el 2 de juliol el Parlament. Aquestes imatges de violència els van fer perdre recolzaments. És el que busca la Xina.

El Govern de Xi Jinping ha llançat una velada amenaça fa uns dies al parlar de “caos” i de “danys a l’economia” després de dos mesos de protestes. Els acords de 1997 contemplen la intervenció directa de Pequín en cas de greu perill. De moment, aquesta intervenció seria contraproduent, hi hauria morts i recordaria Tiananmen. No és el que més li convé a la pacient Pequín, que sempre treballa a una o dues generacions vista.

Una part de la recent violència es va deure a la presència de membres de la triada (màfia xinesa) que van atacar amb pals als manifestants. Una minoria ha contestat armant-se també amb bastons per defensar-se tot i que ha acabat per atacar la policia. Malgrat que els violents no superen els 20.000, han tacat tot el moviment democràtic. La creació de l’escenari caòtic va per bon camí.

El pes econòmic

L’acord de 1997 recollia l’entrada diària de 150 xinesos, seleccionats per Pequín, per integrar-se a viure i treballar a Hong Kong. L’objectiu és canviar l’estructura poblacional. El temps juga a favor de la Xina. La ciutat xinesa de Shenzhen, a l’altre costat de la frontera, ja ha superat Hong Kong en pes econòmic. Una crisi no tindria tant impacte per a Pequín.

La Xina és la superpotència emergent que discuteix el poder global als EUA. Es calcula que el 2030 superarà els EUA. El fet que Donald Trump sigui el president és una prova que l’imperi està en decadència i els bàrbars s’acosten a les muralles de Roma. La diferència és que aquesta vegada no són bàrbars, sinó una gran civilització que torna després de segles de retard i pobresa. Ja no és el país que ho copiava tot, des d’edificis, joies i rellotges. Ara fabrica originals. Els seus avenços tecnològics són sorprenents.

El poder militar

Notícies relacionades

¿Què ofereix Salvador Illa?

A reflexionar... si podem

Un dels punts potencials d’un conflicte militar amb els EUA són les illes artificials del mar de la Xina. Xi va dir al seu dia que eren centres d’observació meteorològica. Quan els EUA van voler reaccionar es va trobar bases militars fortament armades. Un altre és Taiwan, una illa renegada per a Pequín i un Estat independent per a la resta del món, que observa els esdeveniments amb cautela perquè poden ser els següents.

Els joves hongkonguesos juguen amb la carta de la pressió d’Occident, que no passarà de la protesta verbal. Parlem d’un territori de sobirania xinesa de 1.100 quilòmetres quadrats i de 7,4 milions d’habitants. Ningú començarà una guerra en defensa dels seus habitants. O potser sí. Vivim temps confusos en què, de moment, han desaparegut les certeses.