El quart partit

Carles Puigdemont ha alertat aquesta setmana que seria "preocupant" una "deriva antipartits" de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). Les declaracions de Puigdemont arriben després que els exconsellers d’ERC Josep Huguet i Anna Simó alertessin a les xarxes que no anirien a la manifestació de la Diada convocada per l’ANC perquè "un grup d’exaltats la vol convertir en un aquelarre purificador contra traïdors", amb una música "antipartits i especialment anti-ERC".

Les crítiques apareixen quan ha transcendit que l’ANC ha decidit excloure els partits de la "zona VIP" de la manifestació de l’11-S. Però aquesta decisió és només la guinda del pastís. Ja fa temps que la "música antipartits" de què parla Huguet sobrevola alguns espais de l’independentisme, especialment en el si de l’Assemblea. Hi ha un discurs que afirma que els partits que han governat Catalunya els últims anys han "donat l’esquena al mandat de l’1 d’octubre", i que la independència ha deixat de ser l’objectiu prioritari d’aquestes formacions. Exemple d’això serien els nombrosos acords municipals amb el PSC als quals han arribat ERC i JxCat després de les eleccions del 26-M, o l’abstenció d’ERC en la investidura de Pedro Sánchez.

El malestar amb l’Assemblea és especialment profund a ERC, en què consideren que l’ANC practica una doble moral i que les crítiques a la "falta d’unitat" que periòdicament esgrimeix no fan més que avalar les tesis convergents en la seva eterna estratègia de cooptació dels republicans. No li falta raó a ERC en aquesta anàlisi: l’hegemonia que durant anys ha tingut el mantra de "la unitat" en el camp sobiranista li ha anat com a anell al dit als neoconvergents per evitar que Esquerra apostés per fer aliances amb els comuns, el PSC o la CUP. ¿Algú s’imagina què hauria passat si hagués sigut ERC i no JxCat que hagués fet presidenta de la Diputació la socialista Núria Marín?

No obstant, és possible que els últims moviments de l’ANC sigui necessari llegir-los en una altra clau. I és que fa molts anys que hi ha qui creu que en l’independentisme hi ha espai per a un altre partit polític que prioritzi per tots els mitjans el discurs de "primer, la independència". Un partit aparentment sense ideologia, "ni d’esquerres ni de dretes", però escorat en la pràctica cap al liberalisme.

Notícies relacionades

L’elogi revolucionari

Una campanya en prosa

Els "independentistes autèntics" van impulsar al seu dia formacions com Reagrupament i Solidaritat. I una cosa semblant ha assajat recentment sense èxit Jordi Graupera a l’alcaldia de Barcelona. Graupera, de fet, va comptar amb l’aval de l’ANC a través de la iniciativa Primàries. Una iniciativa que en la pràctica es va acabar convertint en una candidatura impulsada per l’ANC al marge dels partits les passades municipals a diverses localitats, amb un èxit més que limitat i afegint encara més confusió en el món sobiranista.

¿Hi ha espai per a un quart partit 'indepe'? Els dubtes són més que raonables, però sembla que hi ha qui està disposat a intentar-ho.