El pèndol ultra

Al president nord-americà li importen poc les reprovacions i la repulsa que rep pels seus comentaris racistes, ja sigui contra congressistes demòcrates o contra immigrants llatins. A base d’insistir i a cop de tuit, Donald Trump ha aconseguit ja tres coses: distreure l’atenció –de les declaracions del fiscal Mueller, per exemple–; fixar clarament els objectius dels seus atacs –dones, negres, llatins, immigrants, musulmans–, i naturalitzar el discurs racista en un país que fa dècades que prova d’erradicar-lo.

És preocupant, perquè el llenguatge és l’avantsala de l’acció, però Trump no és l’únic. Altres col·legues en la internacional ultra populista han trencat també la barrera del fins fa poc políticament correcte, esgrimint com a bandera una llibertat d’expressió mal entesa. Salvini, dient “carn humana” als immigrants, o Bolsonaro, afirmant que “els negres no serveixen ni com a reproductors”. La història ja ha passat per això. És la manera de deshumanitzar l’altre, de treure-li la seva dignitat.

Modificació del discurs polític

Sens dubte, un dels ‘assoliments’ dels moviments de l’extrema dreta als dos costats de l’Atlàntic. Però tampoc és l’únic. Una altra conseqüència col·lateral és com modifiquen el discurs polític, introduint temes que no eren a l’agenda ni figuren entre les prioritats de la ciutadania. A Europa, el de la immigració és el que millor l’il·lustra.  És, des de fa anys, el fantasma que els populismes han col·locat en el centre de totes les campanyes. L’última, la de les eleccions europees, malgrat que segons una enquesta d’ECFR i YouGov, només un 15% dels ciutadans de la Unió considera la immigració una amenaça. La resta és soroll; i soroll interessat.

Al final tot redunda en la ruptura de la confiança en la política i les institucions, i en l’augment de la polarització. La realitat simplificada a un joc en blanc i negre, sense matisos. Una espiral que porta a l’erosió de la democràcia.

A més d’aquests impactes transversals sobre actituds i narratives, l’ascens dels partits ultres està tenint conseqüències concretes traduïdes en lleis o iniciatives de firmes diverses, que ataquen drets civils, socials i mediambientals.

Començant, una altra vegada, per la immigració. Trump, amb la seva instrumentalització de la política econòmica i comercial per frenar-la –diguem-ne mur o pressionar Mèxic–, o la separació de menors dels seus pares; Orban, amb el seu tancament de fronteres o la seva separació ètnica a les escoles per aconseguir una Hongria només per a hongaresos; Salvini, amb el tancament dels ports italians als barcos de refugiats, o la criminalització de l’ajuda. Per no parlar de l’impacte que estan tenint sobre la fallida política migratòria de la Unió Europea.

Un altre camp que s’està veient directament afectat és el de la igualtat de gènere i els drets de les dones i de les comunitats LGTBI. A Polònia, per exemple, l’avortament s’ha convertit en un cavall de batalla. A Rússia, una llei recent ha redefinit fins a trivialitzar-lo el concepte de violència de gènere. A Hongria, els estudis de gènere han sigut exclosos de les universitats, ja que formen part del que denominen “ideologia de gènere”. On aquesta idea és més forta, no obstant, és en diversos països d’Amèrica Llatina, començant pel Brasil. Allà, les forces ultraconservadores –estiguin o no en el poder–, avalades per les esglésies catòlica i evangèliques, han llançat una croada contra l’“adoctrinament ideològic” per estendre l’“homosexualització” i la “depravació”.

La retirada dels Estats Units dels acords de París o el gir en les polítiques de protecció de l’Amazones i de les comunitats indígenes són només dos dels molts exemples de com ha canviat, amb l’arribada de sengles populistes al poder, el compromís amb el medi ambient. I amb la justícia, amb l’educació...

Notícies relacionades

Crítiques globals als atacs racistes de Trump a les congressistes

Trump prepara la retirada dels EUA de l'Acord de París sobre canvi climàtic

És impossible predir si tot això forma part del pèndol de la història, que s’inclina ara cap a la dreta i més enllà, o si és una tendència de més llarg abast. En qualsevol cas, l’avenç del populisme ultraconservador no és ni generalitzat, ni homogeni, ni incontestat. Allà on s’ha fet fort, s’ha trobat amb la (re)activación d’una societat civil que, si no pot aturar tots els embats, almenys prova de posar-ne fre a molts; i ha xocat també amb unes institucions, nacionals o comunitàries, en el cas d’Europa, que compleixen la seva missió d’obstaculitzar l’abús de poder. En aquestes resideix la capacitat real d’impedir que qui arriba al poder aconsegueixi acabar minant el sistema democràtic.

*Directora d’Esglobal