Anar al contingut

L'ESCENARI CATALÀ

Panorama per 'matar'

FERRAN SENDRA

Panorama per 'matar'

Toni Aira

El 1985 es va estrenar ‘Panorama per matar’, una d’aquestes pel·lícules James Bond que configuraven l’època amb menys glamur i llustre de la saga. Aquest 2019, a la tornada de vacances, s’obre un curs polític a Catalunya bastant en la línia, amb sensació generalitzada d’estancament, de poca originalitat i perspectives. Un panorama, en definitiva, ideal per matar dues grans carències que el llasten.

Bon moment per matar la flagrant falta de lideratge que pateixen la major part de partits catalans, i que té Parlament i Govern també sense rumb. Perquè no només és evident que no hi ha unitat estratègica en l’independentisme, sinó que s’evidencia un clar abonar-se a la tàctica i a la política més reactiva, sense estratègies de reconstrucció o de redisseny a la vista. El PDECat, al setembre, decidirà si diluir-se o no (i com) en Junts per Catalunya. Per incorporar ordre a un espai polític que està fet pols, i que a partir d’aquí hauria de poder definir més nítidament el paper de Carles Puigdemont juntament amb una direcció orgànica que projecti la sensació d’equip, no d’olla de grills com fins ara. A Esquerra, igualment, tenen Oriol Junqueras de gran referent, però ja es treballa, i es culminarà també al passar l’agost, per ungir Pere Aragonès com el seu substitut virtual com a cap de cartell, davant un Roger Torrent que encara no llança la tovallola per intentar-ho. Al PSC ja fa mesos que es pensa en un substitut per a Miquel Iceta com a cap de cartell, “per impulsar el salt que vaticinen les enquestes”. Els comuns hauran de saber què i qui presentaran al Parlament. Ciutadans acaba d’elegir Lorena Roldán com a cap de cartell i pinta molt verda. La CUP potser recupera David Fernàndez. I el PP potser aposta per Alejandro Fernández o potser no. Ho haurà de decidir, entre moltes altres coses. Però tots han de matar la falta de lideratge que els descriu actualment.

I el nou curs serà també el moment per acabar amb la situació de 'stand by' en què està instal·lada la política catalana des de la declaració d’independència i l’aplicació del 155. D’aquí es va derivar un judici del procés que en un parell de mesos tindrà sentència. Es preveu condemnatòria. Es preveu dura. Sigui com sigui, passat aquest dur tràngol, s’hauran acabat les excuses que fins ara han impedit matar la tensió (gens) creativa que uneix els socis de govern a la Generalitat. ERC i JxCat són dues formacions polítiques que en l’actualitat comparteixen poc més que els efectes de l’acció de l’Estat contra el que els seus dirigents van impulsar el 2017. Comparteixen presos, exiliats, investigats, processats, i poc més. Quotes de poder, això sí, però ja sobretot al Govern. El front municipal va demostrar que la seva entesa no només no és 'cordiale', sinó que apunta clars símptomes d’esgotament total. No hi ha estratègies compartides, ni objectius en comú. Això s’hauria de resoldre amb unes eleccions al Parlament on, cadascú per la seva part, parlessin clar i actuessin en conseqüència pel que fa a aliances, una vegada passats els comicis.