La investidura
Sánchez contra 'mundum'
Va parlar bé Sánchez, perquè cada dia és millor orador, però ho va fer com ho feia Atanasi al fòrum d'Alexandria, convençut que la seva veritat era dogma de fe
zentauroepp49182463 pedro sanchez190723135701 /
Atanasi va ser bisbe d’Alexandria en els anys de les disputes caïnites entre cristians que pugnaven per codificar la nova fe. Convençut que Jesucrist era tan diví com Déu va dedicar la seva vida a combatre als arrians que no compartien els seus flirtejos trinitaris. Va defensar les seves tesis amb tal afany que va passar a la història amb el sobrenom d’‘Athanasius contra mundum’. Contra tothom. Com Pedro Sánchez en el debat d’investidura. La tossuderia d’Atanasi li va fer guanyar enemistats dins i fora de l’univers cristià i el va portar a desterraments al desert blanc. Però sempre va tornar a Alexandria i va continuar defensant idees que per a molts podien condemnar el cristianisme a l’ostracisme. Entre la tenacitat i la sort, aquell bisbe no només va sobreviure sinó que les seves tesis es van imposar i avui és un dels sants venerats per totes les esglésies cristianes, no només la copta. La seva vida mostra que les victòries, tot i que siguin tardanes, tot ho curen, fins i tot els moments menys edificants exhibits en batalles aferrissades.
En el primer ‘round’ del debat d’investidura, el candidat socialista em va fer pensar en Atanasi. Es va presentar contra tothom. Contra 'mundum'. Va defensar la proposta d’una abstenció de la dreta amb tanta habilitat dialèctica com amb poques possibilitats d’èxit. Cap. I va menystenir els altres, fins i tot aquells sense els quals no té cap possibilitat de sortir elegit president en la segona votació. Va actuar com si no li interessés atreure’s complicitats. Com si el PSOE tingués un dret immanent a formar govern i els altres haguessin d’acceptar-lo per interès d’Estat o perquè no hi ha més remei. Va parlar bé Sánchez, perquè cada dia és millor orador, però ho va fer com ho feia Atanasi al fòrum d’Alexandria, convençut que la seva veritat era dogma de fe. Sense tenir en compte que la política és el contrari de les veritats absolutes. Cada vegada és més líquida i més esclava de la disgregació de les societats contemporànies que multiplica els partits i força coalicions. Iglesias li va plantar cara, i el Congrés el va enviar al desert blanc a reflexionar. O a recollir moixernons, que diria Aitor Esteban.
Sembla que fins dijous no sabrem si Sánchez tornarà a pujar a la tribuna del Congrés amb els vots de Podem al sarró. Si és així, haurà guanyat, i tot i que el futur d’un Govern de coalició parit amb fòrceps serà complicat, tot això que té de més. Altrament, haurà de jugar-se el futur del PSOE i el de tota l’esquerra en unes pròximes eleccions de resultat incert. És el que faria Atanasi. Tot menys transigir. No crec que sigui el que li convingui a ell. Pedro Sánchez té l’oportunitat de passar a la història no només com a president d’Espanya sinó com a líder d’una Europa progressista que observa, esverada, els vents rancis que bufen de l’est i el repte que suposa un 'brexit' en gran sustentat per dos polítics atlàntics disposats a esborrar la Unió Europa del mapa. Per a això ha d’aprendre a sumar. Al continent, però també a Espanya.
