Anar al contingut

Pessimisme

El futur perd adeptes

LLUIS GENE

El futur perd adeptes

Care Santos

Tant de bo hi hagués més persones com José Luis Arsuaga, que no veuen un futur sembrat de catàstrofes

S’escolten tan poques teories optimistes sobre el nostre futur immediat que les recents declaracions del paleoantropòleg José Luis Arsuaga amb motiu de la publicació del seu llibre més recent –’Vida. La gran historia–, m’han semblat gairebé reaccionàries. Tant de bo hi hagués més persones com ell, que no veuen un futur sembrat de catàstrofes. Canvi climàtic, contaminació, extinció d’espècies animals, pobresa, emigració, política i, per descomptat, demografia: per tot arreu ens mostren indicadors que el futur que ens espera no val la pena.

Crec que això del futur va per modes. A l’Edat Mitjana es portava el pessimisme. Triomfaven les prediccions tremebundes. A més, el futur era breu: ni la ignorància ni la curta esperança de vida contribuïen a allargar-lo. La religió mai hi va ajudar gaire. O gens. En el segle XIX, en canvi, la tendència era l’optimisme i la fe. La revolució industrial i científica van propiciar un canvi de filosofia. De sobte, la gent creia en el que havia d’arribar. Tot seria possible. I, en part, ho va ser gràcies a la consciència de la mateixa ignorància, una cosa que era tota una novetat en la història de la humanitat.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Ara podem impugnar aquell futur radiant i antiquat. El nostre pessimisme s’assembla més al de temps remots. No som ingenus. De fet, tenim tanta informació que no sabem com processar-la. De vegades, les màquines pensen per nosaltres (això tampoc ens afavoreix). Sabem que aviat no cabrem al món i que no hi haurà aigua per a tothom. Això si el planeta resisteix el nostre persistent afany per destrossar-lo. Tampoc tenim cap motiu per creure que serem capaços d’arreglar-lo. Al món hi ha més ximples amb poder que mai.

Si ens permetessin viatjar en la màquina del temps, crec que molts menys dels meus contemporanis voldrien viatjar al futur dels que ho haguessin fet en el segle XIX. Sense futur, ¿què ens queda? El volàtil present. I, potser, l’optimisme.