Anar al contingut

Al contraatac

¿Qui matarà el català?

MIGUEL LORENZO

¿Qui matarà el català?

Najat El Hachmi

¿I si deixem d'instrumentalitzar la llengua de manera partidista i tornem a defensar-la com a patrimoni de tots?

Confesso que cada vegada em costa més entendre la situació lingüística de Catalunya i, sobretot, els discursos, opinions i polèmiques que provoca.

És cert que una llengua petita, si no es protegeix, pot desaparèixer i morir i ens hem d’escoltar una dona sàvia som la Carme Junyent, però em nego a acceptar un futur determinista segons el qual la llengua està condemnada a morir. Hi ha experts una mica més optimistes, com l’actual alcalde de Lleida, Miquel Pueyo, que fa anys deia que la desaparició del català és un fantasma.

Jo no sé si el català desapareixerà o no però en aquest debat hi ha moltes contradiccions. Volem que tothom es faci seva aquesta llengua però si dius ‘cumpleanys’ l’estàs matant. Alguns encara somien una puresa que no ha existit mai o no recorden que la llengua té registres i que no cal que tothom parli com Pompeu Fabra. Ves que la mort del català no acabi com una profecia autocomplerta.

D’altra banda, ¿algú ha recollit dades sobre les retallades que va patir la política lingüística d'aquest país en mans dels qui la branden com a símbol d’identitat nacional? ¿S’ha recuperat mai aquesta inversió?

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

L’hegemonia del castellà és una evidència tangible, però hi ha incongruències del nostre paisatge lingüístic que confonen molt. Per exemple, a mi mateixa, que porto més de 30 anys de parlant, escrivint i vivint en català, els propis catalanoparlants se'm segueixen adreçant en castellà. ¿Quin és el missatge d’aquest comportament? ¿Que hauria de ser castellanoparlant només per un cert grau de morenor? Ja no m'hi barallo, me n’he cansat, m’he rendit davant de l’absurd. Si el meu interlocutor té ganes de practicar un altre idioma, jo aprofito i faig el mateix, a veure si d’una vegada per totes aprenc a parlar la llengua de Cervantes.

Però els missatges contradictoris són molts: que Gabriel Rufián parli castellà és un mèrit i un escàndol que ho faci Ada Colau. L'alternaça de llengües, pràctica disruptiva de Ciutadans, ha estat adoptada per sectors de la política de signe molt diferent. La creació de Súmate, col·lectiu castellanoparlant independentista, va ser aplaudida amb entusiasme, però la del festival de cultura Txarnega, de la Brigitte Vassallo, va ser ferotgement criticada.

I no estic donant cap opinió sobre aquests casos concrets, només vull posar el focus sobre les contradiccions. ¿I si deixem d’instrumentalitzar la llengua de manera partidista i la tornem a defensar com a patrimoni de tots?