Anar al contingut

L'emergència climàtica

Quan el destí ens atrapi

Quan el destí ens atrapi

Anna Cristeto

El compromís de totes les administracions amb una veritable transició energètica ha de trobar en la ciutadania una corresponsabilitat similar

Charlton Heston va protagonitzar als 70 'Soylent green', una pel·lícula sobre una societat distòpica on la contaminació havia convertit Nova York en una ciutat gairebé inhabitable. Els veïns hi respiraven un aire viciat per partícules de diòxid de carboni i patien una calor aclaparadora. La faula advertia del perill dels gasos amb efecte d’hivernacle per a un món situat l’any 2022.

La realitat el 2019 no és encara tan dramàtica com al film, però sens dubte la pol·lució, especialment a grans urbs, és un problema greu i causa de diverses malalties. A Espanya, les morts vinculades a les emissions tòxiques superen les 30.000 a l’any, mentre que a Europa la xifra assoleix les 400.000, segons dades de l’Agència Europea del Medi Ambient.

Les alarmes fa temps que s’han disparat i en l’àmbit de la semàntica s’ha desterrat el tan gastat ‘canvi climàtic’ en favor de ‘crisi’ o ‘emergència climàtica’, termes que s’ajusten més a la realitat. L’últim avís ha arribat d’Europa. El comissari de Medi Ambient, Karmenu Vella, va enviar una carta al Govern espanyol en què advertia dels elevats nivells de diòxid de nitrogen a Madrid i l’àrea metropolitana de Barcelona, que superen amb escreix els límits establerts per la directiva europea. Brussel·les va més enllà i alerta que poden denunciar Espanya el 25 de juliol si no s’hi prenen mesures urgents.

Millorar la qualitat de l’aire

És una advertència dirigida a l’Administració perquè apliqui immediatament solucions que millorin la qualitat de l’aire. El focus està posat a les metròpolis, on es concentra més població i emissions, però alhora poden ser el motor del canvi. Sense anar més lluny, la setmana passada el consistori barceloní va reunir 200 entitats entorn d’una taula d’emergència climàtica. Entre el paquet de propostes, destaquen posar en marxa un carril bus en artèries urbanes amb gran densitat de trànsit –com el carrer d’Aragó– i eliminar-ne un altre al carrer de Mallorca, així com augmentar les zones 30 i les superilles. També està previst, a partir del 2020, vetar l’entrada dels vehicles més contaminants a l’anomenada ‘zona de baixes emissions’, els 95 quilòmetres quadrats de les quals inclouen Barcelona.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

¿Però aquestes mesures resultaran suficients? Tenint en compte que fa temps que respirem aire amb un nivell de partícules per sobre del límit, la qüestió és reduir dràsticament l’entrada i sortida de vehicles de la ciutat i rebaixar-hi la circulació de passada, element causant de la major part de la contaminació. Barcelona, de moment, multarà els cotxes sense distintiu ambiental que circulin per l’àrea restringida.

No obstant, més enllà d’aquestes decisions que alguns experts consideren tèbies i tardanes, el repte és vertebrar una autèntica xarxa de transport públic metropolità, més àgil i eficient, que incentivi els usuaris a deixar el cotxe aparcat i escollir el tren o autobús. També convé apostar per més busos i carrils VAO i augmentar la inversió estatal a la xarxa de Rodalies per a així oferir un servei en condicions, com passa amb els Ferrocarrils de la Generalitat, que ja planeja intensificar la freqüència de pas entre les dues comarques del Vallès, Barcelona i el Baix Llobregat.

Demores i contratemps injustificables

L’acabament de la línia 9 del metro també suposaria un estímul per a l’usuari. Serà la infraestructura més gran a l’àrea metropolitana. Quan estigui operativa superarà els 100 milions d’usuaris a l’any i s’estima que reduirà ostensiblement l’ús de vehicles privats. No obstant, arrossega demores i contratemps injustificables des que va arrencar el 2002. La conclusió de les obres depèn de la concessió d’un crèdit de 740 milions d’euros del Banc Europeu d’Inversions a la Generalitat de Catalunya, que no arribarà fins que es concreti un pla perquè el Govern català en torni la quantia. I per això s’han d’aprovar els Pressupostos.

És una mostra més de l’impacte que té la voluntat política, o la seva absència, en el dia a dia de les persones. Segons un estudi donat a conèixer recentment, l’any 2050 l’escalfament global provocarà que Madrid tingui la temperatura mitjana de Marràqueix en l’actualitat, i a Barcelona li passarà el mateix amb la ciutat australiana d’Adelaida. El compromís de totes les administracions amb una veritable transició energètica ha de trobar en la ciutadania una corresponsabilitat similar per estar a l’altura del desafiament climàtic, abans que el destí ens atrapi.