Anar al contingut

L'impacte del canvi climàtic

Transició energètica i geopolítica

Transició energètica i geopolítica

Mariano Marzo

La transició cap a un nou model energètic descarbonitzat requerirà l'explotació i tractament d'una ingent quantitat d'un altre tipus de recursos minerals

El tema de l’energia, particularment pel que fa a l’intent de conduir el món cap a una economia baixa en carboni, és subjacent a no poques polèmiques polítiques d’actualitat. Alguns exemples inclouen les reaccions suscitades pel ferm propòsit de Donald Trump de deixar els Estats Units al marge de l’aplicació en el 2020 dels acords climàtics de París, les disputes entorn de les polítiques restrictives de la Unió Europea a la importació de plaques fotovoltaiques des de la Xina, o la polèmica desencadenada per les vagues i manifestacions estudiantils per denunciar la inacció governamental en la lluita contra el canvi climàtic.

Per a una part important de la població mundial, els beneficis futurs de l’energia neta poden semblar molt llunyans, especialment quan aquests es contraposen a realitats molt més apressants, com la pobresa, la desigualtat o la falta de perspectives de progrés. I en els països més desenvolupats, malgrat la quotidianitat de les notícies sobre l’impacte del canvi climàtic (en forma de ciclons, onades de calor i inundacions) els interessos electorals de gran part dels partits polítics fan que aquests continuïn prioritzant aspectes com la defensa dels llocs de treball i la supervivència dels principals sectors econòmics, tot i que aquests siguin molt contaminants o molt intensius i poc eficients des del punt de vista energètic. Al cap i a la fi, ara com ara, a l’hora de dipositar el seu vot, un bon nombre de ciutadans encara se senten més motivats per qüestions relatives al seu benestar, expectatives econòmiques, creences i altres consideracions ideològiques, que pel futur del planeta.

Revolució industrial i classe treballadora

Certament, trobar-se aquests obstacles en el camí del canvi no resulta sorprenent i, d’altra banda, també sabem que històricament les grans transicions energètiques han anat acompanyades d’esdeveniments imprevistos. Així, la substitució de la fusta pel carbó durant el segle XIX va permetre la revolució industrial, però també va marginar una àmplia majoria de la classe treballadora, impulsant les idees de Karl Marx i Friedrich Engels plasmades en el ‘Manifest del Partit Comunista’. Amb tota probabilitat, la nova transició energètica que afrontem també serà disruptiva, però les seves implicacions geopolítiques resulten, ara com ara, molt incertes i difícils de precisar.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Diversos organismes energètics internacionals han publicat reflexions i dades sobre això. Per exemple, la International Renewable Energy Agency pronostica que els països exportadors de petroli perdran la seva capacitat d’influència global, al mateix temps que la dels importadors es veurà reforçada. Per la seva banda, la International Energy Agency estima una possible pèrdua d’ingressos de fins a set bilions de dòlars, d’aquí al 2040, per a les economies productores de petroli i gas, fet que, sens dubte, es traduirà en una creixent inestabilitat econòmica, social i política en aquests països, així com en un augment de les tensions geopolítiques regionals.

Però això no significa que en el futur tot el joc geopolític hagi de pivotar exclusivament al voltant dels canvis experimentats pels mercats dels combustibles fòssils. La transició cap a un nou model energètic descarbonitzat requerirà l’explotació i tractament d’una ingent quantitat d’un altre tipus de recursos minerals, destinats a cobrir una creixent demanda de determinats elements químics imprescindibles per al desenvolupament i desplegament a gran escala de les tecnologies necessàries per a la lluita contra el canvi climàtic. Estem parlant, per exemple, de coure, alumini, ferro, manganès, grafit, titani, així com d’altres elements menys coneguts com terres rares, indi, gal·li, tel·luri, cobalt i liti. Sens dubte, això significa l’adveniment d’un nou joc geopolític per al control de la producció, transformació i comerç d’aquestes matèries primeres.

Les cartes d’Europa

Aquest joc ja ha començat a aflorar amb les primeres escaramusses de la guerra comercial i tecnològica entre la Xina i els Estats Units. I el preocupant, és que, en aquest joc, Europa tan sols disposa de les cartes d’una confiança il·limitada en el lliure comerç, a més de les promeses d’aplicar la política de les 'tres erres’ (reduir, reciclar i reutilitzar) i de reforçar la investigació a nous materials. Un bagatge més aviat escàs per afrontar amb garanties les turbulències geopolítiques associades a l’aventura de la nova transició energètica.