Anar al contingut

La desigualtat social, també a l'estiu

Oblidats i invisibles

Oblidats i invisibles

Josep Oliver Alonso

Per a una proporció elevadíssima de llars l'espera de vacances estiuenques no té sentit: ni poden fer-les ni les faran

La canícula convida a somiar: ja s’entreveu l’agost reparador en què l’activitat s’ensopeix i es posposen decisions fins al nou curs. Els que gaudim del privilegi de somiejar amb aquests pensaments tendim a considerar-los normals; llastimosament, no és així. Només som una part d’un cos social amb una molt elevada proporció dels seus membres al marge d’aquestes alegries. Una aproximació al seu volum ens el subministren els resultats de l’Enquesta de Condicions de Vida de l’INE, referida al 2018 i publicada el 27 de juny passat, que ofereixen una panoràmica desoladora de la societat que ens ha tocat viure.

Abans de continuar, és necessari destacar que la situació ha millorat des de les més altes cotes de desigualtat aconseguides amb la crisi. I tot i que la 'taxa de risc de pobresa o exclusió social’ (un eufemisme de la Comissió Europea) afectava el 2018 encara a un molt elevat 26,1% de tota la població, el seu pes s’ha reduït tant respecte del 2017 (26,6%) com, en particular, en relació amb el 2014 (29,2%). La suau reducció de l’últim exercici reflecteix millores als indicadors relatius a ocupació i pobresa, contrarestades en part per l’augment de la carència material severa (del 5,1% al 5,4% de la població).

Quan es desagrega per edat, la pobresa es fa màxima per als nens (gairebé el 29% del seu total) i arriba a valors mínims per als més grans de 64 anys (un 18%), tot i que les tendències són oposades: el 2018 es va reduir per als més joves i va augmentar per als grans. També destaca l’extraordinari 50% de risc de pobresa per a famílies monoparentals, o valors semblants per a estrangers de 16 i més anys (un 48% per als de la UE o un 56% per als de la resta del món). Addicionalment, si s’atén al nivell educatiu, apareix una fotografia que no per esperable deixa de ser menys severa: el 2018, eren pobres prop del 34% d’aquells amb només educació primària o secundària de primera etapa, mentre que només un 12,6% dels que tenien educació superior es trobaven en aquesta dramàtica situació. Per la seva banda, i atenent el sexe, les dones presenten una incidència de la pobresa superior (un 27% de la població femenina), una desfavorable situació que es fa màxima per a les de 16 als 29 anys (un 37% femení davant el 30% masculí).

Problemes per arribar a fi de mes

Finalment, en l’àmbit de la carència material, un 34% de les famílies no poden permetre’s unes vacances de, com a mínim, una setmana a l’any; prop del 10% no pot mantenir la seva vivenda a la temperatura adequada, o un 36% no tenen capacitat per afrontar despeses imprevistes. Valors espantosos però absolutament lògics: segons la mateixa enquesta un 55% de la població es troba en famílies amb dificultats per arribar a final de mes. Aquesta és, a més, una situació més severa per a les generacions més joves: viuen en llars amb aquesta dificultat un 58% dels menors de 16 anys i un 60% dels que en tenen entre 16 i 29, mentre que per als de 65 i més anys aquesta proporció es redueix a la meitat.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

En suma, una societat, la nostra, profundament dividida en el material i el social, amb proporcions elevadíssimes de llars i individus per a qui l’espera de vacances estiuenques no té sentit: ni poden fer-les ni les faran. I tot i que és cert que la desigualtat s’ha reduït una mica i s’han moderat els riscos de pobresa i exclusió, el que encara tinguem en l’entorn d’una quarta part de les famílies o prop d’un terç dels nens en aquestes situacions hauria d’obligar-nos a una profunda reflexió i a una actuació pública decidida i immediata.

Però, ja se sap, no hi ha més cera que la que crema. I així, en l’àmbit català, continua sorprenent el desinterès de la classe política dirigent respecte d’aquesta situació: el procés sembla carregar-se totes les energies disponibles. Per a Espanya, es pot esperar que el Govern, quan es constitueixi, prengui la lluita contra la pobresa i la desigualtat com una prioritat màxima. I tot i que els indicis de l’últim any són esperançadors, no s’hauria de perdre més temps.

Tot i que oblidats, els de sota, en afortunada expressió del mexicà Mariano Azuela, són legió i són aquí entre nosaltres, invisibles només per als que no volen veure’ls. No subministrar un futur adequat a proporcions tan àmplies de la població és simplement injust socialment, és estúpid econòmicament. Tant per una com per una altra raó, una societat que es desitja avançada no pot tolerar aquesta situació. Ni oblidats, ni invisibles: simplement ciutadans.