El petit paradís de la cançó

Aquesta és una història de George Brassens. Ja fa temps que trobo a faltar històries bategants i vives com aquesta. Ja sé que el realisme ha produït importants històries, però trobo a faltar la poderosa i original creativitat. No tot ha de ser molt important, d’acord amb uns cànons. La llibertat pot ser, evidentment, arriscada, però la creativitat és una jugada arriscada. I no sempre s’ha de buscar en la complexitat.

Em sumo a la cançó de Brassens: una mica de pluja, una mica de sol, una mica de silenci poden ser un petit paradís. 

Sempre he sigut un admirador de les cançons franceses que van ser populars en altres temps i que parlaven de fets quotidians, de sentiments nets, senzills i alhora profunds. Quina lliçó més sàvia i més bonica ens dona el cantant Georges Brassens. I quina meravella les cançons de Jacques Brel. Em sembla que ja fa anys que Brassens ha passat de moda. Sospito que fa anys que s’ha imposat el poder absolut de les lletres enèrgiques. Avui ningú gosaria –ni Brassens ni Brel– fer cançons com aquelles.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

És possible que algun lector recordi una de les cançons que ja vaig transcriure fa molts anys. Si continua viva és perquè té un batec senzill i vital. I un tema original: el paraigua. En la història inventada pel protagonista està plovent molt i ell ofereix el seu paraigua a una noia desconeguda que s’està mullant. I ella diu que sí.

“Un petit racó de paraigua com un racó de paradís. Fer el camí junts. Quins moments de tendresa, jo els hauria allargat diversos dies i diverses nits. Però lamentablement les rutes compartides es van separar. Quina estúpida tempesta, que separava un camí en dos camins. I llavors ella va dir ‘gràcies’ per haver-la acompanyat. Vaig pensar que en aquest país hi havia massa camins. Vaig veure com s’allunyava fins a fer-se invisible. M’havia dit ‘moltes gràcies, ara ja no plou’. Vaig veure que s’allunyava alegrement pel camí de l’oblit”.