Les pàtries i el mar

Hölderlin, que va traduir ‘Antígona’, diu que ella venera un déu lligat a la sang, a la fília, i que Creont, el poderós a qui s’enfronta, se sotmet a un cos fred, l’estàtua inexpugnable de la llei. L’essència de la tragèdia és la confrontació entre la pàtria de la lleialtat (obeint les normes que “no són d’ara ni d’ahir, sinó que sempre han tingut vigència”) i la pàtria que es fonamenta en una legislació positiva, és a dir, conjuntural. En la primera pàtria, la dels rampells, les lliçons perennes i inamovibles del sagrat no admeten contextualitzacions; en la segona, el far de la conducta és la bogeria que prové de la sacralització de l’instant contemporani.

Ens fixem en Antígona al parlar de casos com el de Carola Rackete, la capitana del Sea-Watch. Salvar vides és moralment superior a qualsevol ordre administrativa a través de la qual, com si fos una vulgar literatura grisa d’expedients, es vulgui imposar l’odi i l’exclusió. Valors que són sempre allà contra lleis circumstancials. Potser per això, la jutge Vella, d’Agrigento, va concloure: “La comandanta tenia l’obligació de salvar les persones socorregudes”. I va deixar anar Carola.