28 febr 2020

Anar al contingut

Refer consensos de la Transició

Més enllà de la investidura

DAVID CASTRO

Més enllà de la investidura

Rafael Jorba

Els polítics fan comptes sobre una investidura sota mínims, però obliden que els reptes pendents exigeixen majories molt més àmplies

Quatre dècades després dels grans consensos forjats en la Transició espanyola -la Constitució, en el terreny polític; els pactes de la Moncloa, en el socioeconòmic-, els polítics estan fent números sobre la investidura. Es tracta d'una aritmètica a curt termini, centrada en aprovar per la mínima, amb les abstencions pel mig, una investidura en segona volta. No obstant això, els grans reptes pendents exigiran després forjar unes majories parlamentàries molt més àmplies.

Sí, quatre dècades després dels consensos constitucionals cal renovar el contracte social. Rousseau, en el seu llibre de referència, donava una fórmula: com més importants són les deliberacions, més s’ha d'acostar a la unanimitat l'opinió resultant. En sintonia amb aquesta regla, la nostra Carta Magna exigeix la majoria absoluta del Congrés per a l'aprovació de les lleis orgàniques i una majoria encara molt més àmplia -dos terços de totes dues cambres, dissolució de les Corts, ratificació del text per les noves cambres i referèndum final- per a una reforma constitucional de gran abast.

Renovar el contracte social

Aquestes són les regles de joc, que sovint s'obliden, per a renovar el contracte social i afrontar els grans reptes pendents. Tots els partits de l'arc parlamentari -també els nacionalistes- s’haurien de sumar a aquesta tasca: la posada al dia de la Constitució, mesures de regeneració democràtica i uns pactes de la Moncloa del segle XXI per a decidir quin model social volem -del sistema de pensions a la sanitat, de l’impacte del canvi climàtic als nous reptes de la intel·ligència artificial- i de quina fiscalitat ens dotem per a finançar-lo. Tot això en el marc europeu de referència.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Sí, quatre dècades després dels consensos constitucionals aquestes són les assignatures pendents si es vol superar la triple fallida que s'ha anat ampliant en l'última dècada: la fractura social, amb l'impacte en la classe mitjana de l'últim cicle de crisi econòmica; la pèrdua de confiança en la política, amb els casos de corrupció sistèmica que han esquitxat en diferent grau els grans partits, i l’anomenada qüestió catalana, amb la fugida cap endavant de l'independentisme, un nacionalpopulisme que s'alimenta també de la fallida social i política espanyola.

Sí, quatre dècades després cal renovar el contracte social per a defensar el sistema de referència: la democràcia liberal i l'Estat de benestar. Com vaig escriure en el seu moment, aquest és el sistema al qual Espanya es va incorporar tardanament i que va posar punt final a la política antisistema que representava el franquisme: dictadura i autarquia. Aquest és el sistema de democràcia deliberativa i consensual en què es va gestar la Constitució i que ha proporcionat el període de més llibertat política, progrés econòmic i benestar social de la història d'Espanya.

Tots els partits
haurien de recolzar la posada al dia de la Constitució, la regeneració democràtica i uns pactes de la Moncloa del segle XXI

Aquest és el sistema que es va consolidar amb l'ingrés a Europa (1986) i que ens va acostar als estàndards. Aquest és el sistema en què Espanya va ser fins i tot pionera en la promoció de drets de nova generació: paritat, matrimoni entre persones del mateix sexe, dependència. Perquè no es tracta de situar la frontera del debat públic entre la nova i la vella política, sinó entre la bona i la mala política.

Cal reivindicar la política com la forma civilitzada de resoldre els conflictes. És l'hora de refer els consensos de la Transició. Sí, quatre dècades després Espanya necessita un president i uns líders polítics que no mirin tant les enquestes, que no siguin ostatges de la demoscòpia i que siguin també capaços d'establir un mínim comú denominador que asseguri unes altres quatre dècades de progrés.

Les últimes campanyes electorals

Pot ser que aquest plantejament sigui naïf, però l'alternativa és tornar a la política frontista, a la dialèctica guerracivilista que s'ha imposat en les últimes campanyes electorals. La lògica de les dues Espanyes va ser precisament la que es va superar a la Transició. Va emergir una tercera Espanya, pacificadora i reconstructora, que ara està en greu risc de fallida. Una investidura sota mínims o, en el seu cas, unes altres eleccions anticipades augmentarien les fractures (i les factures).

Torno a l'inici. Els líders polítics -no he utilitzat en tot l'article cap nom ni sigla- estan fent números sobre la investidura, en una espècie de compte de la vella que oblida els reptes polítics i socioeconòmics pendents. Mentrestant, a Madrid, en els cenacles polítics, se sol repetir que no s’ha d’obrir el meló de la reforma de la Constitució. Als qui així ho diuen, responc sovint que corren el risc que el meló se'ls podreixi a les mans.