Venjança quàntica

Una de les hipòtesis més fascinants de la ciència moderna és la que implica la possibilitat d’altres universos, de múltiples bombolles d’espai-temps, cada una amb les seves pròpies lleis físiques. Tot i que es tracta d’una idea que encara no ha sigut confirmada, el cert és que cada vegada mes científics l’acaricien com a certa.

Va ser el genial i divertit físic Richard Feynman qui va proposar, a mitjans del segle passat, una idea desconcertant. Cada partícula que constitueix aquest món, cada protó, cada electró, a l’anar d’un lloc a un altre recorre alhora totes les rutes possibles entre el seu origen i la seva destinació. 

Per anar, per exemple, d’una cantonada d’una habitació fins a l’altra, aquesta minúscula porció de matèria recorre, fent una volta poc pràctica, una insòlita i esbojarrada ruta que la porta fins a Roma, una altra fins a Neptú, i així sumant totes aquestes trajectòries simultànies, el resultat és el que estadísticament resulta més probable, que no és un altre que la línia recta de cantonada a cantonada. Anar de A fins a B recorrent tot l’univers en totes les combinacions possibles per quedar-se amb el camí més senzill, ¿increïble, veritat?

Aquesta idea suggereix que una trajectòria és totes les trajectòries. Però hi ha hipòtesis més esbojarrades que els científics es prenen molt seriosament: una decisió, sigui quina sigui, implicaria totes les decisions. Basant-se en estranyíssimes propietats de la física quàntica, alguns científics afirmen que, si alguna cosa pot passar, ha passat. Si vostè dubta entre girar a la dreta o a l’esquerra i finalment opta per la dreta, una còpia idèntica de si mateix, en un altre univers paral·lel, haurà girat a l’esquerra. I així amb totes les decisions, des de les més importants fins a les més intranscendents.

Hi hauria, doncs, centenars de milers de milions de còpies de vostè mateix habitant en diferents bombolles d’espai-temps. I no només còpies de vostè, sinó també d’aquells que coneix: familiars, amics, estrelles de la cançó, polítics i veïns d’escala.

Aquesta idea ens permet el que podríem batejar com a venjança quàntica. Ja que en aquest món, en aquesta bombolla espaciotemporal, vostè no pot fer tot el que li agradaria, ja que no té poder ni autoritat, ni sort, per canviar els esdeveniments, almenys li queda el consol que, en un altre univers, les coses són com li agradaria que fossin. Clar que en altres universos les coses li resultarien horribles, però siguem optimistes i pensem només en els universos el contingut dels quals li resultaria gratificant.

¿Detesta que els polítics independentistes siguin a la presó? No pateixi, perquè hi ha un univers, tan real com el nostre, on tots ells estan en llibertat. ¿Creu, d’altra banda, que el que va passar a Catalunya no s’hauria d’haver produït mai? Alegri-se’n, perquè en cap altre univers res d’això ha passat i allà Puigdemont i Torra, i tots els altres, són convençuts constitucionalistes. 

Imagini qualsevol combinació, i tingui per segur que s’haurà produït en algun univers alternatiu. Si certes hipòtesis de la mecànica quàntica resulten ser certes, vostè s’ha casat amb aquesta persona que va estimar i que la va ignorar i ha aconseguit ser qui sempre va voler. Aquests universos són tan reals com el nostre. El seu partit ha guanyat les eleccions en alguna dimensió llunyana. Els seus enemics tenen mala sort en una altra. És la venjança quàntica, a la qual es pot agafar a falta d’una altra aquí i ara. És un consol, però segons els científics, un consol que podria ser real.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

I ara pensi en l’univers on habitem vostè i jo. Pensi com està la política i preguntem-nos junts: ¿és tot això la venjança d’algú en un altre univers? Sincerament, així m’ho sembla.