Mas dins, Puigdemont fora

En vista de la desautorització als partidaris del ‘no’ a Pedro Sánchez per partd’Artur Mas, es pot asseverar el pacte Puigdemont-Mas (un fora, l’altre dins), comença amb bon peu. No s’ha de buscar l’explicació en les visions de cada un dels dos, per descomptat divergents, sinó en els resultats de la passada onada electoral. Per explicar el fracàs de Puigdemont a l’hora de crear un partit al seu voltant cal remuntar-se a la seva victòria contra pronòstic la nit del 21-D. Allò el va omplir d’eufòria, però ha hagut d’ocasionar seriosos danys entre els seus afins per adonar-se que no disposarà mai d’un partit a mida. El fracàs de la Crida ha deixat molt fet malbé l’espai convergent i ha contribuït a erosionar de manera irreversible els fonaments del PDECat.

No s’ha de ser un primer espasa per extreure la lliçó essencial de les urnes. L’independentisme va recolzarPuigdemont en la seva batalla exterior, però va sentenciar que deixés de ficar-se en política interior, sota pena, podríem afegir si se’ns permet una petita maldat, de convertir-se en pintoresc agent secret d’ERC. L’estratègia de la tensió propiciada per Puigdemont és una ganga per a les aspiracions hegemonistes d’Oriol Junqueras.

Que JxCat hagi quedat molt més enrere d’ERC del que mai haurien pensat els seus pitjors enemics és el que Artur Mas es disposa a intentar revertir. Missió gairebé impossible, potser ni tan sols a l’abast del millor polític que ha jugat al camp catalanista els últims 50 anys, i encara faig curt. Mas ho té tot en contra. Un partit a punt d’escissió, un passat massa pròxim a la família Pujol, la corrupció de CDC, haver-se erigit en campió de les retallades i haver-se deixat dipositar a la paperera de la història com un xaiet a les ordres de la CUP.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

A favor, Mas té que els dirigents designats per Puigdemont són, per dir-ho amb franquesa, més dolents que el pebre. Per fer política s’ha d’estar preparat. Per fer política s’ha de portar cuirassa. La política no és per a les ànimes de càntir i els lliris a la mà, i menys en les molt adverses circumstàncies que està passant l’independentisme. Mas és un fora de sèrie llastat pel passat, envoltat de mediocres (els bons, se’ls va carregar Puigdemont) i amb una paret gairebé vertical davant.

El primer resultat del pacte de repartiment de funcions és la unitat d’acció amb ERC a Madrid. L’objectiu no és aquesta unitat, sinó aprofundir en la divisió, recuperar terreny i provar de mantenir la presidència de la Generalitat aprofitant que ERC no té candidat més ben valorat i viable. La unitat d’acció inicial a Madrid no passa d’efecte secundari. Mas està convençut que Junqueras té raó. La tensió és un xiclet que s’aprima més i més quan l’estires. Puigdemont ha deixat penjats els que continuaven estirant. És un primer pas, el reconeixement implícit del fracàs del doble disbarat de voler liderar l’independentisme contra els seus, que són els convergents de tota la vida, i de prosseguir el combat quan ha sonat el gong del final de l’assalt.