20 d’oct 2020

Anar al contingut

Dues mirades

Trista síntesi

MAGALI GIRARDIN

Trista síntesi

Josep Maria Fonalleras

L'èxit més gran de l'ONU és que encara hi sigui. I aquest potser és també el seu fracàs més sorollós

Aquest divendres fa cent anys que es va constituir, amb el tractat de Versalles, la Societat de Nacions. Naixia com un intent d’evitar les catàstrofes de la guerra, just després del final de la primera hecatombe mundial. Va morir perquè no va ser capaç de fer front a la lenta, continuada, anunciada i persistent escalada prebèl·lica del feixisme i per l’arribada d’una nova i més sagnant hecatombe. Després de la segona guerra mundial, va renéixer i des d’aleshores en diem Organització de les Nacions Unides. Cent anys, doncs, en les quals no ha existit mai un govern mundial que aturi la inclemència de la violència i el terror, sinó una polida declaració de bones intencions que, per posar només dos exemples, té com a fites l’obertura del Tribunal Penal Internacional i, a l’altre plat de la balança, la indigna gestió de la ignomínia a Ruanda o a Bòsnia.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

L’èxit més gran de l’ONU és que encara hi sigui. I aquest potser també és el seu fracàs més sorollós. En un món que tendeix al desastre (si no és que l’està palpant), ja no calen noves institucions globals que facin de dic, perquè n’hi ha una que ho fa veure. Aquesta és la trista, lamentable, inútil síntesi de cent anys.