L'independentisme català i la investidura de Sánchez

A mesura que ens allunyem del darrer cicle electoral, perd consistència l’escuma de la propaganda política i s’obre pas un paisatge en el que la geometria dels pactes postelectorals defineix els camps i les relacions de forces. Coneguts els resultats de les eleccions legislatives, Pedro Sánchez ha tendit a actuar com  com si hagués obtingut la majoria absoluta. Ha procurat imposar un marc interpretatiu guanyador combinant les idees de centralitat i hegemonia. Hegemonia electoral i centralitat entre dos extrems: la dreta neofranquista i els independentistes catalans. I no hi ha dubte que aquesta mena de relats poden tenir eficàcia comunicativa, però no acostumen a coincidir amb els contorns aspres dels fets contrastats. Sovint acaben confonent la gestió simplificadora de l’opinió pública amb la gestió de realitats dures i complexes.

Un esquema de frontisme

I els fets són tossuts. Fent una esquemàtica relació d’alguns dels factors que ajuden a entendre la situació política espanyola desprès del darrer cicle electoral, en podem destacar quatre:

En primer lloc, el PSOE no té la majoria absoluta. En segon lloc, la competició entre les tres dretes aznaristes  (Vox, PP i C’s) genera un esquema de frontisme que augura una reedició del 'Váyase señor González' actualitzat com 'Váyase señor Sánchez'... És a dir, Sánchez només podrà obtenir suports entre les forces polítiques que ja li van donar suport en la moció de censura. No hi ha més cera que la que crema. En tercer lloc, la judicialització del procés català limita extraordinàriament els marges d’actuació de la política espanyola. I la sentència del Suprem no sembla que els pugui eixamplar. Al contrari. I, en quart lloc, el quadre econòmic manté indicadors de vulnerabilitat en cas d’alentiment del creixement: endeutament públic i privat, atur, baixa productivitat, baixa recaptació...

El llistat podria ser prou més llarg, i incloure d’altres factors estructurals (desequilibris territorials, crisi generacional...), però només la suma de la crisi territorial, la vulnerabilitat econòmica i la crisi institucional ja fa pensar en la necessitat urgent de polítiques estables i robustes de orientació reformista i progressista. Polítiques estables i robustes basades en el diàleg i la concertació social. Així doncs, la qüestió que s’hauria de plantejar Pedro Sánchez és quines són aquestes polítiques i amb quines complicitats i aliances podrà fer-les efectives. I aquestes preguntes no es poden respondre amb eslògans. Sánchez ha estat molt hàbil i persistent per guanyar dues batalles: la interna del partit i l’electoral, prèvia moció de censura. Però la batalla determinat serà la de la governació. Si no sap guanyar aquesta batalla -la més difícil-, el retorn al poder d’una dreta endurida està garantit en tres o quatre anys.

Davant d’aquest panorama què hauria de fer l’independentisme català? Hi ha la temptació d’incidir en el “quant pitjor millor”. Segur que no falten incentius. Però seria un error colossal.

Sánchez s’ha referit de forma reiterada a l’independentisme català equiparant-lo al neofranquisme de Vox i atribuint-li poca fiabilitat. Respecte a la primera qüestió, igualar als hereus de Companys amb els hereus dels seus botxins és particularment ofensiu. Els episodis de la no-tramitació dels Pressupostos o l’'assumpte Iceta' abonen la idea de la no-fiabilitat. Però la fiabilitat es mesura en el respecte als pactes, no en expectatives d’actuacions subordinades no pactades.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Més enllà de l’independentisme la societat catalana viu una contradicció. D’una banda, la desafecció a la que es referia el president Montilla no ha parat de créixer. L’indicador més clar és el rebuig social àmpliament majoritari a la monarquia. I la irritació que genera la repressió dels presos polítics i exiliats també va més enllà de l’independentisme estricte. Però, per altra banda, també s’obre pas amb força la convicció de que la sortida al conflicte serà multilateral i basada en el diàleg i l’expressió democràtica. Així com la convicció que la societat catalana necessita estabilitat i bona governació que reforci les institucions pròpies i garanteixi la cohesió social.

De manera que cal recuperar el terreny de la política per fer possible el diàleg i la negociació. No serà fàcil ni ràpid, però és imprescindible. I cal començar creant les més elementals condicions de confiança mútua. El primer són els gestos. Gestos com evitar el llenguatge ofensiu, o complir els acords. I, tot això passa per que l’independentisme català permeti que Sánchez provi d’aprovar l’examen de la governació. No com un acte d’ingenuïtat. Sobre tot, per interès propi.