El Déu de Déu

Un nen de vuit anys m’ha preguntat si Déu creu en Déu. Pot semblar una pregunta simplement enginyosa, però amaga un tremend problema que jo, personalment, m’he vist incapaç de respondre. La primera resposta que m’ha passat pel cap ha sigut un rotund sí. ¡És clar que Déu creu en Déu! Ell, que es coneix bé, no pot dubtar de la seva pròpia existència.

No obstant, després de pensar-ho uns segons, he començat a no tenir-ho del tot clar. Donar per fet que Déu creu en Déu és assumir que ell sap que és Déu. Però, ¿i si no ho sabés? M’imagino Déu cavil·lant, pensant en el Gran Misteri i especulant sobre l’existència d’un altre Déu més gran que Ell que ho expliqués tot. El Déu de Déu.

No pretenc ser irreverent, però estic segur que Déu no comprèn del tot l’univers. Fins i tot estic segur que es fa una mica un embolic. I és normal. Tot això és massa complex, fins i tot per a Ell. En el fons del seu cap, en un punt diminut però complexíssim, s’ha de plantejar també la pregunta de totes les preguntes: “¿Per què existeixo en comptes de no existir?”. En aquest punt, és possible que s’imagini un Déu per sobre d’Ell, un, amb qui, en comparació, el nostre Déu seria una criatura atordida.

¿I aquest altre Déu de Déu, si existís, creuria al seu torn en un Déu per sobre d’Ell? Probablement sí, en una cadena infinita de déus cada vegada més grans, a cada esglaó més complexos. Un politeisme però no alhora, sinó en capes una dins d’una altra. Infinits déus cap amunt.

I aquí és on ens podem plantejar la pregunta en sentit invers. ¿I hi haurà també déus cap a baix? És a dir, el Déu en qui creu el 90% de la humanitat pot tenir altres deus per sota, cada vegada menys complexos, amb menys acabats. I així, baixant esglaons, acabaríem trobant deuets diminuts, cada vegada més perduts.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Hi ha una frase dels ‘upanishads’ que sempre m’ha tornat boig, i que crec que tanca la màxima saviesa al reconèixer, precisament, que aquesta saviesa màxima probablement és inabastable: “El misteri de tots els misteris només Déu el sap. O potser ni tan sols Ell ho sàpiga”.

Aquest “o potser ni tan sols Ell ho sàpiga” genera en qualsevol persona sensible una tremenda esgarrifança. “O potser ni tan sols Ell ho sàpiga”. ¿No noten l’esgarrifança davant el Misteri Majúscul? “Ni tan sols Ell ho sap”. ¡Quin vertigen! Així que, tertulians i tertulianes del món, no us esforceu en voler saber-ho tot, no doneu la llauna contínuament amb la vostra pretesa saviesa. No us heu de sentir acomplexats per no saber, petits meus. Al cap i a la fi, potser ni tan sols Ell ho sàpiga.