Música que sorprèn

Perles

De vegades, fins i tot sota de la cançó més adotzenada trobes un acord que fa que no fugis quan sona, sinó que l'escoltis esperant aquell rar moment lluminós

2
Es llegeix en minuts
Perles

Molts matins escric en un petit cafè del meu barri. Acostumo a arribar-hi quan obre; l’amo acaba d’encendre la cafetera i posa la música. Sempre és la mateixa. I això és bo, perquè així la neutralitzo i puc escriure sense que em molesti. Només em despisto una mica quan sona 'Space oddity', de David Bowie, una pauseta agradable. Però fa un parell de dies se’m va colar una veu horrible, nasal i tosca, en la cançó. I vaig recordar que gràcies a aquella veu vaig arribar a aquesta cançó.

Quan era petita, a casa entraven molts discos d’una manera més aviat agitada. Crec recordar que el meu pare tenia un client que de vegades els hi regalava o li deixava a bon preu restes de sèrie. D’aquesta manera, apareixien en un mateix paquet tant el 'Capricho italiano', de Txaikovski, com 'Le lac majeur', de Mortimer Shuman, o 'Silvia', de Leandro, un noi amb barba que escoltàvem amb la malenconia deguda als cantants morts a la carretera. I un dels germans Calatrava. No sé com es deien. Eren simplement el lleig i el guapo. El guapo ho era perquè l’altre era d’una lletjor exagerada, amb ganyotes que després només li vaig veure als insuportables Joe Rigoli o Jim Carrey. El disc que va aparèixer per casa era la seva versió paròdica de 'Space oddity', de David Bowie. No coneixia l’original i el disc era un espant dolorós, però de tant en tant l’escoltava perquè els crits, sorolls i textos suposadament divertits no aconseguien enterrar per complet l’original i la seva qualitat traslluïa. Així vaig arribar a la cançó de Bowie.

Notícies relacionades

De vegades, fins i tot a sota de la cançó més adotzenada trobes un acord, un gir en la melodia, que fa que no apaguis la ràdio o que no fugis quan sona, sinó que l’escoltis esperant aquell rar moment lluminós. Com si a l’autor de la cançó se l’hi hagués escapat, malgrat que el que pretenia era compondre una cosa més talossa. O potser és un senyal de socors, una ampolla llançada al mar. “Aquí estic; soc capaç de crear bellesa, però em tenen tancat en un estudi component això”.

Arriba l’estiu i el setge sonor s’intensifica. Les finestres estan obertes per compartir les fílies musicals (a més d’altres sons molt humans) amb el veïnat. I ens arriba la cançó de l’estiu. Potser aquest any hi ha sort i la musiqueta que ens assaltarà a les botigues, als bars, fins i tot a casa gràcies a la generositat o la sordesa d’algun veí, contindrà aquesta rara joia. En uns grans magatzems, entre suors alienes i pròpies, masegades, crits, nens plorant, tancarem un segon els ulls i somriurem en secret cada vegada que soni aquell moment de màgia involuntària.