Anar al contingut

Malalties de l'era digital

Les noves addiccions: 'phubbing' i nomofòbia

FERRAN NADEU

Les noves addiccions: 'phubbing' i nomofòbia

Imma Sust

Avui m'han fet fora d'una taula bonica perquè ha aparegut un família de tres persones, que s'han passat tot el dinar sense adreçar-se la paraula, pendents del mòbil

Anar sol per la vida és genial, tot i que de vegades hi hagi persones que s’entossudeixin a fer-te creure que no ho és. La societat s’organitza per a parelles, famílies i grups. No per a solitaris.  Si vas a un hotel i demanes una habitació individual, t’allotjaran en un forat al costat del vàter amb vistes al no-res. Per tant, et toca pagar per dos, tot i que siguis un. Si et compres un sofà individual, pagaràs més que si et compres un de cinc places. És absurd, però és així. Iogurts per a quatre, risottos per a dos i ofertes 2x1 als teatres. Fa anys que reivindico el 1/2 per un, que vindria a ser el mateix, però no, sembla que la idea no arrela.  Als restaurants passa el mateix. Avui m’han fet fora d’una taula bonica i ben situada on estava escrivint plàcidament perquè ha aparegut un família de tres persones, que no només no m’han donat les gràcies, sinó que s’han passat tot el dinar sense adreçar-se la paraula. Practicaven el phubbing. Aquest nou terme encunyat en l’era digital serveix per definir aquesta actitud, que podria considerar-se una malaltia contagiosa, que consisteix en l’acte de menysprear i ignorar familiars i amics per estar pendent del mòbil.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

El més surrealista i curiós és que la taula era per a quatre. La podríem haver compartit, però ni els va passar pel cap. Ni a ells ni al cambrer. ¡I a sobre em van treure l’endoll on tenia el meu mòbil carregant! Aquesta és una altra malaltia de l’era postanalògica: la nomofòbia. Pànic que patim alguns que se’ns descarregui el mòbil i perdre tota connexió amb el món virtual. Jo el pateixo, però no menyspreo ningú. Fa anys vaig decidir que als dinars i sopars amb amics posaria el telèfon en mode avió. En fi, aquí estic recordant aquella famosa frase de Chabela Vargas: “No hi ha ningú que aguanti la llibertat aliena. A ningú li agrada viure amb una persona lliure. Si ets lliure, aquest és el preu que has de pagar: la solitud”. Doncs això. Aquí estic sola, escrivint en una taula ridícula, mentre la família de tres continua mirant el seu mòbil. Quina llàstima.