Malalties de l'era digital
Les noves addiccions: 'phubbing' i nomofòbia
Avui m'han fet fora d'una taula bonica perquè ha aparegut un família de tres persones, que s'han passat tot el dinar sense adreçar-se la paraula, pendents del mòbil
zentauroepp41675360 barcelona 19 01 2018 economia tema sobre millennials y consu190225175444 /
Anar sol per la vida és genial, tot i que de vegades hi hagi persones que s’entossudeixin a fer-te creure que no ho és. La societat s’organitza per a parelles, famílies i grups. No per a solitaris. Si vas a un hotel i demanes una habitació individual, t’allotjaran en un forat al costat del vàter amb vistes al no-res. Per tant, et toca pagar per dos, tot i que siguis un. Si et compres un sofà individual, pagaràs més que si et compres un de cinc places. És absurd, però és així. Iogurts per a quatre, risottos per a dos i ofertes 2x1 als teatres. Fa anys que reivindico el 1/2 per un, que vindria a ser el mateix, però no, sembla que la idea no arrela. Als restaurants passa el mateix. Avui m’han fet fora d’una taula bonica i ben situada on estava escrivint plàcidament perquè ha aparegut un família de tres persones, que no només no m’han donat les gràcies, sinó ques’han passat tot el dinar sense adreçar-se la paraula. Practicaven el phubbing.Aquest nou terme encunyat en l’era digital serveix per definir aquesta actitud, que podria considerar-se una malaltia contagiosa, que consisteix en l’acte de menysprear i ignorar familiars i amics per estar pendent del mòbil.
El més surrealista i curiós és que la taula era per a quatre. La podríem haver compartit, però ni els va passar pel cap. Ni a ells ni al cambrer. ¡I a sobre em van treure l’endoll on tenia el meu mòbil carregant! Aquesta és una altra malaltia de l’era postanalògica: lanomofòbia. Pànic que patim alguns que se’ns descarregui el mòbil iperdre tota connexió amb el món virtual. Jo el pateixo, però no menyspreo ningú. Fa anys vaig decidir que als dinars i sopars amb amics posaria el telèfon en mode avió. En fi, aquí estic recordant aquella famosa frase de Chabela Vargas: “No hi ha ningú que aguanti la llibertat aliena. A ningú li agrada viure amb una persona lliure. Si ets lliure, aquest és el preu que has de pagar: la solitud”. Doncs això. Aquí estic sola, escrivint en una taula ridícula, mentre la família de tres continua mirant el seu mòbil. Quina llàstima.
