Anar al contingut

La presència pública de la dona

¿És necessari el 'pinkwashing'?

¿És necessari el 'pinkwashing'?

Núria Iceta

En els últims temps proliferen un munt d'iniciatives de les quals una no pot deixar de sospitar que delaten una neteja d'imatge

Si alguna vegada he sentit dir amb gran convenciment que Twitter serveix per a alguna cosa és arran de l’eclosió de l’etiqueta #onsónlesdones i els seus efectes. Es va començar a difondre el desembre del 2013 per denunciar els debats en espais televisius en els quals només hi havia homes i va portar a l’articulació d’un grup de dones que es dediquen a denunciar-ho públicament i amb dades empíriques de recompte de la participació de dones en els mitjans de comunicació des del juliol del 2016. Els efectes de la pressió del grup han sigut progressius i efectius per avançar cap a la paritat desitjada (que no és cap altra que la que indica la llei d’igualtat efectiva de dones i homes del 2015) tot i que encara falti camí per recórrer i que hi hagi grans diferències entre uns mitjans i d’altres.

Més enllà d’aquest primer efecte sobre els mitjans, se n’ha produït un altre, per capil·laritat a tota la societat, que ha fet que la pregunta per #onsónlesdones s’apliqui també en altres àmbits de la vida pública. Amb aquest #onsónlesdones s’estenia el terme ‘sororitat’ per teixir complicitats per sobre d’ideologies i procedències. Hereves del moviment feminista formal, ha arribat 'L’hora violeta' d’un moviment col·lectiu que empeny cap a dalt com en la banyera d’Arquimedes reivindicacions que fa anys que eren sobre la taula. #onsónlesdones ha aconseguit normalitzar la mirada feminista per a la qual ja no hi ha marxa enrere. I la irrupció del #MeToo no ha sigut aliena. Fa poques setmanes (!) que l’Institut d’Estudis Catalans ha matisat la seva definició de "sexe feble" afegint que té un caràcter discriminatori.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Podem haver aconseguit moltes coses, però el camí cap a la igualtat és llarg i costa amunt. Mireu si no aquesta contorsió del masclisme quotidià (em nego a utilitzar el terme ‘micromasclisme’) que és el 'pinkwashing', una maneta de pintura que passa la societat per sobre de les coses per vendre-les millor del que realment són: ja sigui sobre els drets de les dones o les discriminacions cap al col·lectiu LGTBI.

En els últims temps, proliferen un munt d’iniciatives i llibres sobre feminisme, qualsevol institució cultural organitza debats i exposicions... fins al punt que una no pot deixar de sospitar d’algunes accions que delaten una neteja d’imatge... ¿seria, doncs, el 'pinkwashing' un pas necessari en el camí de la plena igualtat? ¿un mal menor? ¿o un gran exercici d’hipocresia? Quan veus que s’anuncia amb grandiloqüència que la temporada 2020/21 del Teatre Nacional de Catalunya és paritària, pots 'comprar' el titular o entrar en el detall com han fet les companyes de Dones i Cultura per evidenciar com en realitat directores i dramaturgues només representen un 24% de les funcions programades o que s’equipara estrenar a la Sala Gran en un muntatge de gran pressupost (per a ells) amb lectures dramatitzades en espais alternatius sense definir (per a elles).

¿I en la música? Segur que recorden la polèmica del Canet Rock del 2016, perquè no havia programat ni una sola artista... doncs bé, aquest any el festival Cruïlla programa poques dones, però "a canvi" organitza unes Cruïlla Talks amb contacontes i debats feministes. Fa tres anys que l’Anuari de la Música que publica el Grup Enderrock denuncia la poca presència de les dones en la programació dels festivals (o com és possible que rebin subvencions sense tenir en compte aquest incompliment de la llei, per exemple).

Benvinguts siguin els avenços i els debats, però ja no podem fer com si res. Sí, ens adonem i potser estem disposades a acceptar-ho com una etapa més del procés d’emancipació, però no ens prengueu per idiotes. Al primer #onsónelshomes que vaig veure no podia creure que haguéssim arribat a tal grau de cinisme tan aviat. Tinc clar que no hem de deixar d’assenyalar contradiccions. Tinc clar que no hem de confondre el dit amb la lluna. Tinc clar que estem aprenent. Però just el cap de setmana en què escric aquest article he sentit autèntiques barbaritats. Primer va ser un senyor gran a la carnisseria que suposadament feia broma al dir que "es mor una senyora i el primer que fan és detenir el marit", i l’endemà, un grup de quatre energúmens de bona família que celebraven a l’autobús que anaven a una “festa” amb perles com dir que hi haurà unes noies "4 per a 4" o que "ahir a la posada [de llarg] va venir la meva nòvia, quina filla de puta". Com em van dir recentment a propòsit de les dones a l’Església: "sou unes supervivents". Quin munt de treball queda per fer, mare...

Temes: Feminisme