La UE i les morts al Mediterrani
Necropolítica
A l'abordar el fenomen migratori, Europa considera que les vides humanes manquen de valor
migracion
Durant les últimes setmanes, s’han anat succeint notícies que no només no haurien de passar desapercebudes, sinó que haurien de fer-nos reflexionar sobre els valors de les societats que estem construint. Ens aturarem en dues d’aquestes notícies. La primera, l’obertura del judici per la mort de la congolesa Samba Martine al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) d’Aluche com a conseqüència d’una complicació derivada del VIH que patia i que no li va ser adequadament diagnosticat ni tractat l’any 2011. La segona, la denúncia interposada davant el Tribunal Penal Internacional (TPI) de la Haia per un grup d’advocats d’Amnistia Internacional que acusen la Unió Europea de crims contra la humanitat per les seves polítiques de control migratori. Aquesta acusació va dirigida contra els estats membres com a últims responsables de les morts al Mediterrani, així com per l’abandonament de les persones que són tornades a Líbia, condemnades a viure en una situació els horitzons de la qual passen per ser venudes com esclaus, patir abusos i vulneracions de drets humans o, fins i tot, la mort.
En els dos casos queda patent com les polítiques migratòries adoptades, lluny d’adquirir una dimensió política que pugui afrontar amb garanties una realitat estructural, s’han dissenyat des del que Achille Mbembe el 2006 va denominar com a 'necropolítica'. Aquest concepte planteja que “la vida dels altres és objecte de càlcul i manca de valor intrínsec en la mesura que no resulten rendibles o, simplement, deixen de ser-ho”. Bauman també va apuntar en aquesta direcció quan parlava de la “indústria de la desferra humana” en el seu ¡Arxipèlag d’Excepcions’ del 2008. En aquesta concepció és l’Estat qui decideix quins éssers humans mereixen o no continuar sent part de la comunitat política en complicitat amb membres destacats de la societat.
És a dir, el disseny de les polítiques migratòries, a Espanya i a Europa en general, s’han articulat des d’una òptica utilitarista que abandona l’objectiu de la construcció de democràcies inclusives. I s’ha abandonat perquè un aprofundiment en aquesta construcció podria fer perillar els pilars del capitalisme neoliberal sostinguts sobre un mercat global desregulat.
Sense drets
Tal com planteja el professor Javier de Lucas en el seu article ‘Necropolítica y migraciones’, el 2017, la tendència seguida en la construcció de la política migratòria s’ha sostingut sobre quatre pilars essencials que s’han anat reproduint en tots els nivells de la gestió, tant en l’àmbit dels estats, com en el de la Unió Europea.
En primer lloc, la negació de l’existència mateixa dels refugiats a través del concepte de sol·licitants d’asil, el seu qüestionament i les demores interminables en la resolució dels expedients. En segon lloc, una construcció perversa del migrant/refugiat com a amenaça per a les societats receptores. N’hi prou de recordar en aquest punt les ingents quantitats de notícies falses en relació amb la vinculació de persones refugiades en actes terroristes o en agressions a dones. Darrere de l’estereotip és més senzill procedir a una naturalització d’un discurs sostingut sobre la seguretat i la defensa, tal com s’ha pogut observar en els diferents consells europeus o consells de justícia i interior en què s’ha discutit sobre el fenomen migratori. En tots i cadascun d’aquests consells les mesures per adoptar sempre han estat alineades amb qüestions vinculades a la gestió de la migració com una amenaça. Per aixòs’han normalitzat els processos d’externalització de la política migratòria, utilitzada com a política de control policial i d’ordre públic i exposada davant l’opinió com l’única possible. Fins i tot s’ha arribat a proposar, en algun moment, la militarització de les fronteres a través de desplegaments de forces OTAN al Mediterrani, una cosa inaudita per a un fenomen que està demostrat que no es pot aturar mitjançant l’aixecament de murs, independentment del tipus que siguin.
Finalment, el buidament del contingut de polítiques com l’asil i el refugi o de la protecció dels drets humans, part indissoluble dels nostres estats de dret, han facilitat que les societats europees no entrin a qüestionar, ni èticament ni moralment, les accions que els seus governs han implementat en relació amb les persones que intenten arribar a la “suposada illa de drets” que representa la UE. La qüestió aquí seria la següent: ¿drets per a qui? Si tornem als nostres exemples del principi, ni Samba Martine ni els milers de desapareguts pertanyen a aquest grup de privilegiats.
