Orbán, maniobres i conseqüències

Unes hores abans de la votació, Hongria havia aconseguit que la Comissió descongelés 10.000 milions d’euros. Per a alguns Orbán havia guanyat una batalla, però havia perdut la seva posició en la qüestió de l’ampliació. No obstant, unes hores més tard es confirmava que la famosa abstenció no aniria acompanyada de l’aprovació del Marc Financer Plurianual que contemplava l’increment de 50.000 milions d’euros destinats a l’ajuda per a Kíiv. Orbán s’havia abstingut en la qüestió politicosimbòlica, però bloquejava els diners, sent conscient que els gestos són simplement gestos i que la negociació sobre la incorporació d’Ucraïna encara no ha començat i que tindrà altres múltiples ocasions per bloquejar el procés: amb l’adopció del marc negociador per a les converses entre Ucraïna i la UE; amb cada obertura i cada tancament dels 35 capítols i amb l’aprovació de l’adhesió final, que requereix la ratificació nacional de cadascun dels estats membres… i tot això, sempre aprovat per unanimitat.

Però tot això, ¿per què ho fa Orbán? ¿Es tracta d’una posició negociadora i transaccional per aconseguir més diners europeus o, per contra, té al cap un model d’Europa que no és l’actual? Aquestes dues opcions no tenen per què ser excloents. En un article al Financial Times del 15 de desembre, Ivan Krastev afirmava que els líders europeus estaven malinterpretant Orbán perquè assumien que la posició d’aquest era una estratègia de negociació per descongelar fons europeus, i que, per contra, la seva posició no era per diners, sinó per la futura configuració de la UE de cara al 2024. Krastev es posiciona de manera clara en la segona opció.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Des de fa anys s’observa, especialment després del Brexit, que l’opció de la sortida de la UE no és tal per a països que sempre es van caracteritzar com a euroescèptics, com la República Txeca o Hongria. El Brexit va proporcionar la vacuna perquè ningú més volgués sortir del marc comunitari, i en concret del mercat únic; ara bé, això no impedeix que hagin aparegut alternatives a la concepció de la UE actual. En un moment de clar retrocés de les esquerres i creixement de discursos de dreta radical, una de les apostes és la que proposa la creació d’una Europa dels pobles, en què se situarien no ja forces perifèriques dels sistemes polítics, sinó forces centrals d’aquests sistemes: Le Pen, Meloni i el mateix Orbán com a excepcional director d’orquestra.

També sabem que l’ampliació no es produirà si Ucraïna no guanya la guerra, perquè ¿quin territori exactament s’incorporarà a la UE? En un moment d’extrema debilitat de l’ajuda nord-americana a Ucraïna, no aprovar els 50.000 milions d’euros pot significar l’acta de defunció d’Ucraïna, o si no, la mutilació territorial. Però és que, a més, l’ampliació no serveix si un dels seus principis essencials és vulnerat, el de l’Estat de dret. El mateix dia en què la Comissió va descongelar els fons per a Hongria, es va aprovar una llei al Parlament hongarès denominada llei de protecció de la sobirania, que restringeix molt greument la llibertat de premsa al país. I tot això se suma al fet que les reformes del poder judicial tampoc compleixen els criteris exigits per Brussel·les, o sigui que no s’entén el desemborsament de la Comissió. L’Estat de dret, de nou, subestimat per qüestions geopolítiques… Aquest és el veritable problema. Si es consenten els xantatges, llavors tots els Orbán hauran guanyat i el seu model d’Europa serà el que sortirà triomfant de tot això.