El final del judici al procés

Una sentència que ens torni a la realitat

La democràcia espanyola no ha estat a l'altura, aferrant-se al procediment per justificar acusacions gravíssimes sustentades en retalls de diari

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp46934524 politica  manuel marchena190601210857

zentauroepp46934524 politica manuel marchena190601210857 / EMILIO NARANJO

El judici ha permès esprémer molts sentiments. Però avui, amb l’últim torn de paraula dels presos, només es podia experimentar tristesa. Queda la feina dels jutges que firmaran la sentència. Dues certeses sobre això: no agradarà a tots i impactarà, no només en els presos, sinó sobre tots i cadascun de nosaltres.

Hi ha qui creu que Espanya no és una democràcia. Aquesta afirmació no és raonable. Sí que ho són les que matisen que aquesta democràcia no ha sabut superar amb èxit la prova d’estrès a què el va sotmetre el 2017 l’independentisme català; que tampoc va actuar, al seu torn, amb l’exigència de pulcritud democràtica que reivindica i patrimonialitza.

Això és el que hem vist en el judici. Una democràcia que s’aferra al procediment per justificar acusacions gravíssimes sustentades en retalls de diari i apunts en xarxes socials; i uns acusats posats davant d’un doble mirall d’irresponsabilitat i frivolitat política que, a desgrat de molts, no figura en el Codi Penal. L’advocat defensor de Quim Forn, Javier Melero, és qui millor ha resumit les dues coses. Cap comunicador podrà igualar-lo en claredat expositiva.

La plantilla de les acusacions ha sigut la de dibuixar una Catalunya copiada de la del País Basc dels anys de plom del terrorisme, corregida i augmentada. I és aquí on sí que es pot afirmar que la democràcia espanyola ha demostrat no estar a l’altura. Perquè ni ha sigut possible parlar de tot en absència de violència, com tantes vegades s’havia dit quan ETA era una realitat, ni es pot tractar els acusats –des del punt de vista de les penes que se sol·liciten i dels delictes que se’ls imputen– com si fossin terroristes amb les mans tacades de sang. Pot ser que hi hagi una excusa jurídica per fer-ho, però aquesta coartada no supera el filtre del sentit comú, menys encara després del que s’ha vist en aquests quatre mesos de judici televisat.

El relat de la violència

Notícies relacionades

Va ser a la tornada de l’estiu del 2017 que va començar a construir-se el relat de la suposada violència. Va començar amb informacions que descrivien Catalunya com un escenari de 'kale borroka'. Tota la resta es van anar afegint a mesura que els esdeveniments polítics adquirien més gravetat. Finalment es va fer encaixar tot fins a assentar la tesi de rebel·lió i sedició que va passar, com el corrent entre materials conductors, de les tertúlies i les columnes d’opinió als atestats policials, la fiscalia, al jutge d’instrucció i al Suprem.

La sentència hauria de ser una oportunitat per tornar-nos al terreny de la realitat del que sí que va passar que, sent greu, no encaixa amb el que s’ha jutjat. Hi ha qui creurà que aquesta és una afirmació de part que no té res a veure res amb la justícia, de la mateixa manera que d’altres pensaran que és d’un infantilisme tenaç perquè la sentència està escrita des de fa molt de temps. Els primers sens dubte tenen raó, ja que en aquestes línies no hi ha res més que la meva veritat. Pot ser que fins i tot també la tinguin els segons. Tot i així, mentre l’última paraula encara estigui als llimbs, val la pena agafar-se al desig, també expressat pels acusats, que el vist per a sentència acabi sent una oportunitat de tornar-nos a una complexa realitat que exigeix menys togues i més responsabilitat política a tots els fronts.