L'últim cartutx de la defensa

Els fets que poden servir de base a una sentència només són els que han pogut introduir-se durant la pràctica de la prova. Després d’aquesta, en gairebé qualsevol procés acostuma a establir-se una fase de conclusions en la qual els advocats intenten interpretar l’activitat probatòria de la manera que millor els convé per a la seva defensa, intentant encomanar amb la seva versió l’opinió dels jutges. És també una fase en la qual poden transmetre al tribunal les seves conclusions sobre el dret i jurisprudència aplicables.

És, per tant, la fase de més complicitat dels advocats amb els jutges. Es tracta d’una comunicació entre juristes en què es parlen amb el seu llenguatge, ja que res del que diguin tindrà cap transcendència en la sentència si no té aquest tecnicisme que ajuda el tribunal. Per molt soroll mediàtic que puguin provocar un altre tipus de consideracions més aviat sociològiques, l’únic que acaba sent important per a un tribunal en aquesta etapa final són les consideracions tècniques.

Sent així, el lògic és que consistissin en un debat obert entre juristes, i no en discursos prefabricats que, per brillants que siguin, solen demorar-se massa en el temps com perquè el tribunal hi presti tota la seva atenció. En aquest estat del procés els jutges solen ja tenir bastant clares les seves idees i, per això, seria útil que el tribunal plantegés als advocats les seves conclusions provisionals i els seus dubtes abans de la redacció de la sentència. Però no sol ser així. Al contrari, com si una sentència hagués de ser un misteri de misteris, els tribunals acostumen a guardar silenci absolut i total hieratisme en la seva expressió. I això no té cap sentit, perquè sent així no existeix comunicació bilateral entre els jutges i els advocats, fet que no contribueix que s’extreguin les millors conclusions.

És lamentable que siguin les coses d’aquesta manera, però és una realitat en bona part dels tribunals del món. Intenten amb això els jutges guardar una imatge d’imparcialitat en un moment en què, havent vist ja tota la prova i coneixent com coneixen el dret, la seva imparcialitat ja està completament perduda, com és lògic. En aquesta fase ja han pres partit i saben quina sentència tenen al cap. Una altra cosa és que en els tribunals pluripersonals, com el Tribunal Suprem, sentir-se uns companys a altres durant la deliberació els faci canviar d’opinió. Però d’entrada, en aquest tràmit de conclusions ja és impossible que no tinguin una opinió clara sobre el cas.

L’última oportunitat

Una altra cosa és que la puguin canviar, la qual cosa és molt difícil però no impossible. L’última oportunitat per a això dels advocats és precisament aquest tràmit de les conclusions. Han d’ordenar molt bé la matèria perquè el tribunal visualitzi una sentència raonable. En un procés penal és més senzill, ja que el Codi Penal és una exposició que intenta ser bastant taxativa –complementada per la jurisprudència– del que volen castigar les lleis. N’hi ha prou amb seguir la seva pauta i il·lustrar-la amb els fets que han pogut quedar provats, perquè el que busca el Codi Penal és justament això: fets que conformin directament la situació que es considera il·lícita i per això sancionable.

Notícies relacionades

Judici al procés: Parlen les defenses | Directe en 'streaming'

Els 10 moments clau del judici al procés

En aquest context, sobren les consideracions polítiques, que potser en altres contextos puguin tenir un sentit, però que només introdueixen soroll ideològic i mediàtic en la ment dels jutges. Quan els processos estan perduts per endavant perquè el tribunal és corrupte, tenen sentit aquestes defenses teatralitzades, perquè poc més pot fer-se que buscar un escàndol que influeixi a instàncies –sobretot internacionals– que, directament o indirectament, puguin ajudar el reu. Quan no és així, i en el cas que ens ocupa no és així, les arengues polítiques sobren, fins i tot quan les fan els acusats, perquè no serveixen ni a la seva defensa ni a la seva causa. I en el món d’avui –diferent era en el món dels anys cinquanta– existeixen altaveus ideològics moltíssim més potents que un al·legat davant d’un tribunal.

En conseqüència, es tracta que els advocats facin la seva feina de juristes i res més, i tampoc res menys, perquè no és feina fàcil, com ja he dit: despertar l’atenció d’un tribunal inexpressiu i silent que només escolta durant llargues hores, fet que fa difícil que els seus jutges mantinguin l’atenció durant tota l’estona. Només qui aconsegueixi interessar els jutges aconseguirà l’objectiu. No qui els avorreixi o incomodi.