L'edat de la innocència

Dues notícies recents amenacen, per contrast, la salut mental del barcelonisme. Notícia 1: a la llista definitiva per jugar a l’europeu sub-21 amb la selecció espanyola no figurarà cap jugador del Barça. Ni tan sols Aleñá, que hi entraria per edat, ha passat el tall entre els 23 jugadors que s’emporta Luis de la Fuente. Tampoc és estrany, veient els pocs minuts que ha tingut al primer equip. Ni vull saber quants anys fa que el futbol base blaugrana estava absent de la selecció espanyola, però és obvi que davant d’aquesta dada algú en el club sens dubte s’hauria de sentir avergonyit. Notícia 2: per dir-ho a la manera antiga, mig Europa perd el cap per De Ligt, un defensa central que té 19 anys i és el capità de l’Ajax. Quan parlen de les seves qualitats, tothom destaca la seva maduresa i la seva personalitat al camp, inusual atesa la seva joventut.

Podem discutir si el Barça ha d’entrar en la licitació desmesurada per De Ligt, tenint en la nòmina quatre centrals (tres d’ells menors de 25 anys), però en realitat el que ens hauria de fer explotar el cap, com en aquesta memorable escena d’‘Scanners’ de Cronenberg, és la incoherència que hi ha darrere de tot l’assumpte. D’una banda es desconfia del futbol base i se’ls dificulten les oportunitats als joves, pitjor després es fitxen altres joves que, gràcies a les oportunitats que els han donat altres entrenadors, resulta que han aconseguit triomfar. I, per acabar-ho d’adobar, com a valors d’un sistema de joc que és habitual al Barça però, segons sembla, no acaba de satisfer el mànager general de l’equip.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

¿En quin moment els joves estan preparats per jugar al primer equip i amb un ritme d’alta competició? La lliga holandesa no és com l’espanyola, però sembla que les promeses del Barça visquin en una perpètua edat de la innocència, protegits dels perills que sotgen els qui competeixen al màxim nivell. La realitat és que només s’agafa experiència agafant experiència, etcètera, i, com a exemple, el de Cucurella aquest any a l’Eibar. Mentrestant, en la temporada en què trobàvem a faltar Iniesta i Coutinho malgastava una després de l’altra les oportunitats de Valverde, Riqui Puig passejava el seu talent de 19 anys pels camps de Segona B. (Per cert, De Ligt va néixer el 12 d’agost de 1999 i Riqui Puig, el 13 d’agost del mateix any: un dia de diferència. Imagineu-vos-ho.)

Sense el convenciment en un estil de joc que empari les decisions, tot sembla sempre més improvisat, a mig camí entre la ingenuïtat i la incompetència. Així, quan entren en l’òrbita blaugrana, fins i tot aquests joves fitxats de sobte tornen a una certa edat de la innocència: hi ha qui comenta ara que Arthur Melo (22 anys) ha fet una temporada irregular, quan ha sigut el millor jugador d’Europa en percentatge de passades. Les mateixes veus que li critiquen són les que aconsellen al Barça que traspassi Busquets i Suárez: periodistes clientelars, instal·lats en l’edat de la malícia, que porten mitja vida sense mostrar cap talent i a ells, no obstant, els renoven cada any.