10 d’ag 2020

Anar al contingut

La mort digna

Totes les pèrdues de María José

Totes les pèrdues de María José

Emma Riverola

Amb la seva mort, semblava que María José Carrasco ja no podia perdre res més. L'Audiència Provincial de Madrid li ha robat el seu últim desig

Va passar el 1989. Ell no va oblidar mai aquell moment. Impossible esborrar l’anunci del diagnòstic. La seva companya patia esclerosi múltiple. Des d’aleshores, la vida es va convertir en una cursa d’obstacles en què sempre perdien. Ella batallava contra una malaltia cruel. Ell s’anava convertint en les seves cames, en les seves mans. Mentrestant, tot el propi anava quedant arraconat amb aquesta entrega i aquesta solitud que només els cuidadors coneixen. L’esgotament del cos, les nits en blanc, la nostàlgia d’abans, i aquest embolic d’emocions que tantes vegades es confonen. La llibertat, cada dia més menuda, enterrada sota un cúmul de cures. La tristesa, cada vegada més gran i més grisa, propietària de la casa i del pensament.

Durant 36 anys, l’Ángel Hernández es va cuidar de la María José Carrasco, cada vegada de forma més completa. La malaltia se la va anar menjant i només sumava incapacitats. A la fi, gairebé no podia ni empassar ni parlar. Ella volia morir. Exigia morir. I ell va arribar on aquest país encara no ha sigut capaç d’arribar. En un últim acte d’entrega i dolor, li va subministrar les substàncies que la matarien. No va voler fer-ho d’amagat, com es fa, sinó convertir-ho en un últim acte de dignitat per reivindicar una llei de l’eutanàsia que no arriba.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

L’Audiència Provincial de Madrid ha ordenat que la mort de María José sigui instruïda en un jutjat de violència contra la dona. Les mans que van acabar amb la vida de María José eren plenes d’amor, cura, respecte i dignitat. ¿Quina classe de justícia és aquesta que no és capaç d’apreciar-ho? Potser tot sigui més pervers, potser és un escarment a l’home que no va voler amagar-se. En aquest cas, encara és més dolorós. Hi ha una cosa pitjor que negar la violència de gènere. Banalitzar-la, confondre-la, prostituir-la amb esdeveniments que res tenen a veure és l’últim cop a tantes dones assassinades, perseguides i humiliades pel masclisme. Amb la seva mort, semblava que María José ja no podia perdre res més. L’Audiència li ha robat el seu últim desig.