Anar al contingut
Sánchez hereta el rellotge de Rajoy

POOL

Sánchez hereta el rellotge de Rajoy

Gemma Robles

El líder del PSOE diu voler una investidura «com més aviat millor», però juga amb els temps i l'ansietat aliena

Inicia una negociació sense descartar l'abstenció de Cs, que rebrà pressions de diferents orígens

El socialista Pedro Sánchez es mou al so d’un nou ritme polític. Tranquil. Sense escarafalls. Parsimoniós. Estratègic per a aquells que esperen ser beneficiats pels efectes del tempo que imposa ara el sanchisme. Tàctic per a una oposició que anhela un Govern a què clavar-hi la dent. Davant del desconcert d’algun propi i de molts d’aliens, no ha mogut un dit per marcar cap número de telèfon rellevant a favor d’elecció com a president abans que Felip VI li encarregués formalment, la tarda d’aquest dijous, que intenti una investidura acceptada “amb honor”. I amb calma. Molta calma.

Serà en els pròxims setdies quan iniciï la seva pròpia ronda de converses amb els líders de PP, Cs i Unides Podem, als quals va situar públicament en el mateix perímetre d’importància per a la missió que s’ha marcat, continuar a la Moncloa, al·legant que populars i taronges poden bloquejar el seu intent i els morats facilitar-lo. Pel franc dret intentarà una abstenció, almenys d’Albert Rivera (i és previsible que des d’organismes econòmics internacionals comenci a bufar amb força pressió en aquest sentit) i, per l’esquerre, un acord amb clara aroma social que apel·li a les essències dels de Pablo Iglesias. El presidenciable Sánchez somia no dependre d’independentismes i no tancar-se portes per a una legislatura que li sembla transversal, amb geometria variable, sense coalicions de govern... a la portuguesa.

A això, d’entrada, Iglesias respon amb un “ni parlar-ne”. Exigeix pacte i coalició per ser rellevant a Espanya i, sobretot, continuar sent-ho en el seu propi partit després d’uns resultats electorals més que millorables. Pablo Casado, aquesta vegada sense estridències, apel·la a la seva condició de cap oficial de l’oposició i avisa que amb ell no comptin, malgrat que no posarà excessius peròs que es tempti altres “constitucionalistes”, ja siguin taronges o d’Unió del Poble Navarrès. Rivera, per la seva banda, es fa el despistat i quan es porta a col·lació la seva potencial abstenció perquè els independentistes no siguin decisius, fa que sent ploure i repeteix que ell vol enfrontar-se a Sánchez, res més. Segons el líder socialista, tot això és comprensible i modulable, perquè en l’horitzó el que hi ha és un “o governa el PSOE o governa el PSOE”, ja que les dretes no sumen. I una repetició electoral, a priori, l’afavoriria.

“¿Per quan el primer intent d’investidura, senyor president?”, se li va preguntar a Sánchez en una roda de premsa que el seu equip es resistia a celebrar, però que va acabar acceptant. “Com més aviat millor”, es va limitar a respondre sense perdre el somriure. El president era conscient, mentre pronunciava aquesta frase, que tots els altres protagonistes polítics d’aquesta història tenen pressa. L’havien apressat prèviament a “armar” un govern. Ell, aparentment, també. Però la seva actitud demostra que s’està fent, a poc a poc, digne hereu del rellotge (polític) de Mariano Rajoy, aquell que va passar a la història recent per moure les seves manetes amb una velocitat pròpia i exclusiva, a prova de pressions, crítiques i comentaris teledirigits. El cap del PSOE controla ara uns temps que ajudaran a tancar pactes territorials fonamentals, en el mentrestant, i poden erosionar a algun dels cridats a ser els seus interlocutors, en situació de flaquesa.