Sánchez hereta el rellotge de Rajoy

El líder del PSOE diu voler una investidura «com més aviat millor», però juga amb els temps i l'ansietat aliena

Inicia una negociació sense descartar l'abstenció de Cs, que rebrà pressions de diferents orígens

2
Es llegeix en minuts
undefined48508813 spanish prime minister pedro sanchez greets spain s king fel190606192908

undefined48508813 spanish prime minister pedro sanchez greets spain s king fel190606192908 / POOL

El socialista Pedro Sánchez es mou al so d’un nou ritme polític. Tranquil. Sense escarafalls. Parsimoniós. Estratègic per a aquells que esperen ser beneficiats pels efectes del tempo que imposa ara el sanchisme. Tàctic per a una oposició que anhela un Govern a què clavar-hi la dent. Davant del desconcert d’algun propi i de molts d’aliens, no ha mogut un dit per marcar cap número de telèfon rellevant a favor d’elecció com a president abans que Felip VI li encarregués formalment, la tarda d’aquest dijous, que intenti una investidura acceptada “amb honor”. I amb calma. Molta calma.

Serà en els pròxims setdies quan iniciï la seva pròpia ronda de converses amb els líders de PP, Cs i Unides Podem, als quals va situar públicament en el mateix perímetre d’importància per a la missió que s’ha marcat, continuar a la Moncloa, al·legant que populars i taronges poden bloquejar el seu intent i els morats facilitar-lo. Pel franc dret intentarà una abstenció, almenys d’Albert Rivera (i és previsible que des d’organismes econòmics internacionals comenci a bufar amb força pressió en aquest sentit) i, per l’esquerre, un acord amb clara aroma social que apel·li a les essències dels de Pablo Iglesias. El presidenciable Sánchez somia no dependre d’independentismes i no tancar-se portes per a una legislatura que li sembla transversal, amb geometria variable, sense coalicions de govern... a la portuguesa.

Notícies relacionades

A això, d’entrada, Iglesias respon amb un “ni parlar-ne”. Exigeix pacte i coalició per ser rellevant a Espanya i, sobretot, continuar sent-ho en el seu propi partit després d’uns resultats electorals més que millorables. Pablo Casado, aquesta vegada sense estridències, apel·la a la seva condició de cap oficial de l’oposició i avisa que amb ell no comptin, malgrat que no posarà excessius peròs que es tempti altres “constitucionalistes”, ja siguin taronges o d’Unió del Poble Navarrès. Rivera, per la seva banda, es fa el despistat i quan es porta a col·lació la seva potencial abstenció perquè els independentistes no siguin decisius, fa que sent ploure i repeteix que ell vol enfrontar-se a Sánchez, res més. Segons el líder socialista, tot això és comprensible i modulable, perquè en l’horitzó el que hi ha és un “o governa el PSOE o governa el PSOE”, ja que les dretes no sumen. I una repetició electoral, a priori, l’afavoriria.

“¿Per quan el primer intent d’investidura, senyor president?”, se li va preguntar a Sánchez en una roda de premsa que el seu equip es resistia a celebrar, però que va acabar acceptant. “Com més aviat millor”, es va limitar a respondre sense perdre el somriure. El president era conscient, mentre pronunciava aquesta frase, que tots els altres protagonistes polítics d’aquesta història tenen pressa. L’havien apressat prèviament a “armar” un govern. Ell, aparentment, també. Però la seva actitud demostra que s’està fent, a poc a poc, digne hereu del rellotge (polític) de Mariano Rajoy, aquell que va passar a la història recent per moure les seves manetes amb una velocitat pròpia i exclusiva, a prova de pressions, crítiques i comentaris teledirigits. El cap del PSOE controla ara uns temps que ajudaran a tancar pactes territorials fonamentals, en el mentrestant, i poden erosionar a algun dels cridats a ser els seus interlocutors, en situació de flaquesa.