Anar al contingut

L'ESCENARI POSTELECTORAL

Barcelona, mirada llarga

Barcelona, mirada llarga

Ernest Maragall

És el moment d'un acord sòlid entre Esquerra Republicana i Barcelona en Comú. El resultat electoral ha sigut tan nítid com obert, i per això necessitem llegir-ho amb mirada llarga, apartant tot interès personal i efímer

Admiro Barcelona per totes les seves virtuts i per cadascuna de les seves complexitats. Ciutat crítica, inconformista i de valentia constant. Barreja de personalitats i anhels. Una ciutat que ara ens confia el repte d’aconseguir un govern nítidament progressista i compromès amb la defensa dels drets i les llibertats. Som davant l’oportunitat de definir un nou rumb, amb un govern més fort, coherent i en sintonia positiva amb la societat barcelonina. No és temps, doncs, de fugir de la complexitat, sinó de fer-li front obertament.

Mantinc fermament la meva creença que és el moment d’un acord sòlid entre Esquerra Republicana i Barcelona en Comú. El resultat electoral ha sigut tan nítid com obert, i per això necessitem llegir-lo amb mirada llarga, apartant tot interès personal i efímer, pensant en la responsabilitat que ens correspon en el dilema històric i social en què ens trobem.

Combinacions gens naturals

Davant l’aritmètica de combinacions gens naturals, en què la dreta reaccionària i minoritària vol condicionar els pròxims quatre anys de mandat, tenim l’obligació de fer-nos forts i dignes. Barcelona ens ha demanat que fem polítiques ambicioses i transformadores, i també ens ha exigit que no deixem de lluitar per la defensa dels drets i les llibertats, pel lliure retorn de presos i exiliats, pel referèndum d’autodeterminació i pel diàleg institucional. És un repte que aconseguirem només si ens allunyem de la confrontació permanent i liderem la 'via Barcelona' de diàleg i d’avenç cap a l’equitat i la cohesió social per al cent per cent de la ciutadania.

Comencem a conjurar-nos amb urgència contra les desigualtats. Abordem, amb tots els instruments, el problema de l’emergència habitacional. Liderem l’acció contra el xoc climàtic a través de la transformació energètica i de mobilitat que això implica. Socialitzem els èxits, començant pel que genera el turisme. Consolidem-nos com a ciutat feminista i solidària, defensora de totes les llibertats i de tots els drets individuals i col·lectius. Treballem per enfortir la convivència i reduir els problemes de seguretat. I fem-ho amb l’educació i la cultura com a eines principals i amb els valors republicans per bandera. Els nostres projectes són àmpliament coincidents.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Podem i volem fer-ho. Per això hem proposat un govern 50/50 i la creació d’una nova figura amb les màximes atribucions i representativitat, per poder consolidar un tàndem institucional i de govern amb Ada Colau. Un rol polític del màxim nivell, complementari al de l’alcalde, que tingui vigència durant els pròxims quatre anys.

Hem tingut diferències, sí. Totes emmarcades en l’imprescindible contrast de propostes i de maneres de fer. Però ara és moment de convertir-les en complicitats per sumar les energies i capacitats respectives. Però, perquè així sigui, la confiança ha de ser mútua i necessitem saber que les dues parts estem disposades a treballar en la mateixa direcció. Nosaltres no renunciem a continuar negociant amb Barcelona en Comú, però no volem ni podem ser espectadors d’una negociació paral·lela que exigeix el vot de Manuel Valls. Seria inacceptable un diàleg bilateral, però explícitament sotmès a la possible utilització, per activa o per passiva, del 'vot Valls'. ¡No m’ho puc imaginar! ¡Seria tant com negar la sobirania de Barcelona!

Una acció –o omissió– d’aquestes característiques és injustificable des de qualsevol punt de vista, més encara si es pretén incloure en un presumpte progressisme.

Una sucursal de la vergonya

I ho dic clar. Segurament pocs lamenten tant com jo que el PSC no pugui ser, avui, una opció per compartir projecte. Però el PSC d’avui ha malvenut tot caràcter propi i s’ha convertit en una sucursal de la vergonya, instal·lada cada vegada més en la total negació del diàleg. ¡Ni reunir-se per cortesia volen! No podem acceptar que es blanquegi Manuel Valls, però tampoc que es dissimuli la responsabilitat del socialisme espanyol i català, especialment des de l’1 d’octubre, en les contínues iniciatives de caràcter repressiu a les quals assistim.

Barcelona no pot ser escenari de regatejos de poder ni de martingales imposades i antinaturals que generarien inestabilitat i reforç del frontisme. Barcelona és massa important per deixar-la en mans d’interessos aliens o per acceptar que sigui governada des de combinacions incongruents i contràries a la voluntat que els ciutadans acaben d’expressar amb claredat.

Ara, només desitjo ser capaç de treballar sense parar per una Barcelona més cohesionada, més dinàmica i més valenta. És moment de coherència, de legitimitat guanyada a pols i de mirada llarga en l’horitzó estimulant que podem contemplar. Generositat, tota. Dignitat, també.