A cor obert: ¿què en queda, del PSC?

Fa dotze anys vaig demanar la baixa al PSC, del qual havia format part des del seu naixement, el 1978. I en fa sis del dia 23 de març del 2018, quan alguns ingressaven a la presó, i d’altres, com Marta Rovira, marxaven a l’exili, que vaig demanar l’ingrés a Esquerra. Convençut i compromès. En aquest temps he fet crítica directa de posicions –o silencis– dels socialistes catalans. Avui, però, voldria reflexionar des d’una altra perspectiva, a cor obert, des de l’experiència viscuda i les conviccions personals.

En primer lloc, la sensació física, tant o més que política, que jo no he abandonat les meves conviccions de sempre, mentre que el socialisme oficial ha virat cap a posicions més i més alineades amb les del liberalisme de l’austeritat i l’afebliment dels serveis públics bàsics. Precisament les polítiques que són a l’origen de les creixents desigualtats i fragmentació social que avui constatem.

I en segon lloc, l’evidència que el PSC ha abandonat el camp del catalanisme actiu i compromès. Es pot no estar a favor de la independència i seguir actuant des del catalanisme, evidentment. Però el PSC ha evolucionat cap a la subordinació al socialisme espanyol, en clara deriva centralista, de la mà, oh paradoxa, de l’anomenada vella guàrdia i dels barons.

Una deriva que va començar el 2006 amb la contribució decisiva a Madrid per desconstruir la proposta d’Estatut aprovada al Parlament de Catalunya, que va continuar fins al 2010 amb el silenci davant la pressió política, mediàtica i judicial preparatòria de la reducció al no-res de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional, i que va créixer del 2010 al 2012, quan va oposar-se frontalment a l’onada, primer de resposta i després de construcció d’un projecte polític basat en l’exercici del dret d’autodeterminació. Un concepte, per cert, que havia aparegut fins poc abans en congressos i programes electorals propis. El mateix concepte que em va dur la tardor del 2012 al meu trencament de la disciplina de vot al Parlament, amb la sanció orgànica corresponent.

Aquest és el punt d’inflexió del recorregut imparable del PSC fins a l’actual situació de renúncia de tot allò que l’havia definit des del 1978: ni grup parlamentari propi; ni reforma del finançament català; ni grans infraestructures, amb Rodalies com a gran exemple; ni el català a Europa, ni recuperació dels elements simbòlics de la memòria històrica, com la comissaria de Via Laietana. Ni tantes altres. Una trajectòria de renúncia compensada en direcció contrària per l’entusiasme en el combat de l’Estat contra l’aspiració catalana.

L’octubre del 2017 vam veure com donava suport ferm al 155 per la famosa "teoria de les conseqüències", segons la qual els poders de l’Estat –tots tres, semblava, immutables i impertorbables– no podien fer res més que reprimir intensament el moviment català per la llibertat i la independència. Això sí, negant i menystenint el caràcter pacífic i democràtic de la mobilització popular més important a Europa des del maig del 68. I fins avui.

Ara podem dir ben fort que tindrem l’amnistia no gràcies, sinó malgrat el PSC. Tindrem nou finançament malgrat el PSC i avançarem cap al referèndum acordat i vinculant també malgrat el PSC.

Esquerra en aquest temps, en canvi, ha sabut sortir del territori segur de l’independentisme com a resposta per a tot i ha anat ampliant espai i ambició transformadora. Avui Esquerra és molt més socialista que el PSC, és genuïnament feminista i està inequívocament compromesa internacionalment davant el repte del canvi climàtic. Avui ERC és un referent indiscutible de coherència i dignitat, amb la màxima aspiració de llibertat per Catalunya. A qui pot estranyar, doncs, que Esquerra vagi ocupant gradualment la centralitat de l’esquerra catalanista?

Davant del silenci i la complicitat amb la repressió del PSC, Esquerra ha liderat l’estratègia negociadora i ha iniciat la reconstrucció del país. Un país tan lliure com digne, tan equitatiu com cohesionat, entorn a una idea clara de ciutadania que convoqui i que compti amb els 8 milions de catalanes i catalans.

Notícies relacionades

En defensa pròpia

Política i control de mitjans

És exactament el que està en joc el proper 12M i el que defineix el projecte encapçalat pel president Pere Aragonès: construir el país des de la complicitat activa amb la ciutadania, comptant amb el talent, la creativitat i el compromís que la societat catalana ha sabut acreditar una vegada i una altra al llarg de la història.

Arreu del país i de (quasi) totes les organitzacions polítiques hi ha bona gent, també, és clar, al PSC. En conec molts i sé la seva convicció honestament socialista. Per això també goso adreçar-m’hi oferint proximitat i entesa, però també demanant reflexió i retorn a la idea i a l’acció catalanista i progressista que fou l’origen comú de tants i tantes.