La crispació inservible

¿Vostè va votar perquè alguna cosa passés o va votar per impedir-ho? ¿Va votar a favor d’una opció o en contra d’una altra? Repassem les campanyes, ara que encara són recents: el PSOE va cridar a votar perquè els ciutadans frenessin l’empenta de la foto de Colón, que a Andalusia ja havia demostrat la seva disposició a posar-se d’acord i pot arribar a la Comunitat de Madrid. Molts dels vots que va obtenir Pedro Sánchez no portaven tant el logotip del PSOE com l’emblema de Vox guixat amb una creu. Vermella, se suposa.

El mateix va passar amb el flanc oposat, d’on no es recorden grans propostes del PP ni de Ciutadans ni de Vox més enllà del seu compromís per "treure l’ocupa de la Moncloa". A falta d’ofertes pròpies i atraients, van reduir l’escenari al front popular contra la unió de les dretes –deixant inoculada la crispació amb què el Congrés va inaugurar la legislatura– i un votava més en contra que a favor, la qual cosa no es va donar amb tanta intensitat ni tan sols a la transició, quan s’escollia abans per construir el nou temps que per impedir-ho.

¿És socialista tothom qui va votar el PSOE? ¿És d’ultradreta tothom qui va recolzar Vox? El simple gest d’introduir una papereta a l’urna de vegades s’explica amb raons complexes. De vegades, fins i tot, no atén a raons. Però el que sens dubte no es podria negar –som grandets per anar enganyant-nos nosaltres mateixos– és que tots sabien el que estaven votant: quan ens decidim per un partit com a mal menor assumim els mals més grans. Entre aquests, que hàgim definit la nostra ideologia, tan incòmode com és això.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Totes les preguntes de l’abril tornen a tenir sentit ara que els líders negocien en secret per prometre’ns que parlen d’ideologia quan, en veritat, parlen del poder i el seu repartiment. És el moment en què amb més barra ens menteixen a la cara, molt més que durant les campanyes, i en comptes de dir-se amants fan servir expressions poca-soltes com ara soci preferent, coalició sense coalició i altres cursileries per l'estil. Igual que quan el PSOE va anomenar el que tenia amb Mariano Rajoy "abstenció tècnica". Ho fan passar per amor, però només és sexe. De conveniència, és clar, que si fos per ells no passaria de l’onanisme, que tant practiquen.

No els queda més remei que mirar els altres i els altres no són només els socis preferents, sinó els votants que els van recolzar pel que representaven i pel que havien d’impedir. És cert que no van anticipar amb qui pactarien, però sí que van aclarir amb qui no ho farien mai, per la qual cosa s’entén malament aquesta incertesa que ha planat els primers dies de juny. ¿Són ells qui més dubten dels seus principis, que tan nítids veien en campanya? Manuel Valls i Íñigo Errejón, almenys, actuen conforme al que van anunciar i si d’altres seguissin aquesta premissa l’horitzó presentaria menys dubtes. Les cròniques, en canvi, parlen de tripijocs simultanis en diverses pistes. Si no serveix llavors per predir ni per descartar els pactes, ¿quin és el preu real de tanta crispació i quant tardarà a pagar-se?