ANÀLISI
L'acarnissament
De moment hi ha la confirmació del pitjor escenari, que no és menys greu malgrat que fos el que s'esperava
presos
La Fiscalia ha fet el ridícul abans i durant el judici del Suprem. És una conclusió generalitzada que comparteixen els que voldrien que els encausats estiguessin tancats per tota la vida i els que desitgen la seva lliure absolució. Sent tan poques coses les que generen unanimitat, potser som al davant d’una de les poques veritats absolutes i indiscutibles de totes les que ens ha anat deixant el procés: la fiscalia ha fet i fa el ridícul.
I el ridícul és el que fa elevant a definitives les seves conclusions provisionals del mes de desembre afegint tan sols unes línies per sol·licitar que quan es dicti la pena s’inclogui que els reus no poden trepitjar el carrer fins que no hagin complert la meitat de la condemna. El ridícul ve amanit d’altres coses que s’han vist o intuït durant el judici, entre les quals hi ha la indolència, el corporativisme i la convicció que la duresa de les oposicions al cos no són una frontera efectiva contra l’absoluta mediocritat.
Es dirà que no es pot opinar de la justícia si no s’és un professional de l’assumpte. No és veritat. La justícia que no és percebuda com a tal té molts números de no ser-ho. I a Catalunya és pràcticament unànime, fins i tot entre els que pensen que els acusats no poden sortir-se’n de franc, perquè van delinquir, que les penes de presó que se sol·liciten són una barbaritat. És a dir, una injustícia.
El joc de l’assabentat
Els seguidors de les conspiracions poden donar sortida a les seves conjectures. Aquí en teniu una que segur que es deixarà sentir en esmorzars, dinars i sopars de tots els que vulguin semblar assabentats: La Fiscalia demana molt amb el doble objectiu de satisfer l’opinió pública espanyola més enfurismada i evitar que ningú acusi el Govern de tenir contemplacions amb l’independentisme. Després ja vindrà una condemna que, fins i tot sent considerable, serà percebuda com unes vacances en comparació amb el que demanaven els fiscals. Podríem batejar-ho com el joc de l’assabentat. Aquest joc té una altra regla no escrita. Si les prediccions no s’ajusten als fets, l’assabentat sempre trobarà algun element que li permetrà elaborar noves intencions ocultes. Qui sap, de vegades els assabentats tenen raó, com els cunyats.
Lamentablement, això és més seriós i no hi ha conjectures que valguin. Existeix el que tenim davant dels nostres ulls. I, de moment, el que hi ha és la confirmació del pitjor escenari, que no és menys greu malgrat que el que s’esperava: hi ha gent asseguda a la sala del Suprem que no està per impartir justícia, sinó per brandir la destral de la venjança. Això sí, amb l’escut de l’Estat serigrafiat al mànec i la prescriptiva habilitació funcionarial, que el procediment és el procediment.
També és cert que, amb independència del que demanin les acusacions, l’última paraula la tindrà el tribunal quan dicti la sentència. Arribat aquell dia, tornarà a dir-se, passi el que passi, que qui som els mortals per opinar de la justícia. Tornarem a dir el mateix: érem aquí, vam veure i vam viure el que va passar i sabem diferenciar entre la justícia i la venjança amb agreujant d’acarnissament.
