Els detalls

Tothom sap que Déu habita en els detalls, que és més o menys el que va dir Mies van der Rohe per explicar la seva estètica. També ho va fer notar Stendhal: “És el més important en una novel·la". Aporten, tant en arquitectura com en literatura, en qualsevol de les arts, no només una informació necessària per construir un món, sinó la possibilitat d’elevar la creació més enllà, justament, dels detalls que la conformen. No podem parlar de res si no parlem de tot. I no podem pensar en un tot si abandonem la concreció dels detalls, que no són mera acumulació sinó marc on encaixa la història.

Quan contemplem, atònits, els vídeos que la fiscalia va presentar en el judici al procésvídeos judici al procés, vaig pensar en aquesta màxima poètica. I vaig concloure que hi havia dues possibilitats. O bé eren juristes ineptes –perquè menyspreaven el detall, en una presentació caòtica– o bé executaven una estratègia mil·limetrada, en la qual no comptava la precisió sinó el plantejament vague de l’existència del "clima insurreccional" i la "violència ambiental". I per això eren talosos, a consciència,talosos perquè entenien que el caos s’explica amb caos. I que no compten els detalls, com en arquitectura o literatura, sinó el magma deformat. En una classe d’estètica, haurien suspès. En una d’ètica, probablement també. Obsessionats amb la violència de l’article 472, danyen la realitat a base d’amagar els detalls d’aquell dia.