Anar al contingut

Al contraatac

Narcisisme: risc laboral

Narcisisme: risc laboral

Najat El Hachmi

Els escriptors necessitem lectors, però ¿qui diu que els seguidors virtuals ho siguin? ¿Com es pot donar a conèixer la pròpia obra sense caure en l'autocomplaença?

De petita em fascinava el mite de Narcís, algú tan enlluernat pel seu propi reflex que hi acaba ofegat. Les històries antigues ja ens alertaven sobre veritats que farien aflorar, segles més tard, els psicoanalistes, tots grans lectors, cal dir-ho.

Però abans d'analitzar la societat contemporània a la llum del mite podríem afirmar sense equivocar-nos gaire que ja ens hem ofegat tots, en el nostre propi reflex.

Si haguéssim d’analitzar la societat contemporània en vista del mite podríem afirmar, sense equivocar-nos gaire, que ja ens hem ofegat tots, en el nostre propi reflex. Ara els miralls tenen infinitat de filtres per embellir-nos, ens mostren des de l’angle que considerem més favorable, ens aprimen, ens fan una pell tan fina que no apareixen ni els porus per on respira. Som de cera i no ens importa, perquè lliurem un combat a mort contra les imperfeccions. La brillantor als nostres ulls és inventada, l’afegim lliscant un dit, però ens és igual. A base d’impostar felicitat esperem que es faci realitat més enllà de la pantalla del mòbil.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

L’ús de les xarxes, sobretot la més vanitosa, Instagram, augmenta de manera exponencial el risc de narcisisme. Són tan bonics els comptes dels altres, tan ben posades les instantànies, tan enlluernadores i envejables les seves vides que sovint oblidem que es tracta d’un aparador on el costat més fosc de l’existència no hi treu mai el cap. Per això quan fa uns mesos a una víctima de violació se li va retreure que hagués continuat utilitzant la xarxa com si no li hagués passat res, a les més joves, expertes ‘instagramers’, no els semblava cap contradicció: no posaràs a l’'Insta' que t’han violat.

No, a Instagram no s’hi posen les lletjors de la vida, ni les estètiques ni les profundes, sobretot quan ets a la xarxa per motius professionals. Som la primera generació que ha de gestionar aquesta mena d’eines, no podem mirar enrere dins de les nostres pròpies tradicions per veure què van fer aquells que admirem. ¿Rodoreda, Pla o Roig s’haurien afegit a l’onada o se n’haurien mantingut al marge? ¿Ens els podem imaginar fent-se una ‘selfie’? No, però també és veritat que a ells no els van bombardejar nit i dia amb la necessitat de crear una marca personal, d’haver de fer-se visibles més enllà dels seus textos. Potser en el seu cas, i no és una excusa per justificar cap grau de narcisisme, la cultura ocupava més espai i no eren els mateixos autors els que havien d’encarregar-se de la promoció i difusió de la seva pròpia obra.

Els escriptors necessitem lectors, però ¿qui ho diu, que els seguidors virtuals ho són? ¿Com es dona a conèixer la pròpia obra sense caure en l’autocomplaença i que les persones que ens segueixen no siguin més que un mirall al servei de la mateixa vanitat?

Jo de moment intento que l’ombra de Narcís no se’m coli sense adonar-me’n.