El desgast de les forces del canvi
Podem: final de cicle
No només han passat factura les dissensions internes: també la recuperació del PSOE, la recuperació econòmica, l'hostilitat de l''establishment' i, a Catalunya, la polarització del procés
zentauroepp48334353 pablo iglesias190526122331 /
Fa just cinc anys Podem irrompia en la vida institucional i política d’Espanya. Un grup de professors universitaris i activistes de l’esquerra social aconseguia aprofitar l’escletxa, estreta però profunda, que s’havia obert amb la crisi econòmica i política. Sabien que a Amèrica Llatina havia sigut possible que 'outsiders’ del sistema reorientessin el futur de diversos països en direcció emancipadora. Però tenien molts dubtes que fos possible a Europa. L’existència d’institucions consolidades, de sòlids sistemes de partits, així com el caràcter parlamentari del nostre sistema polític, plantejaven dificultats profundes. Ho van intentar. Disposaven d’una figura mediàtica carismàtica (Pablo Iglesias) i una hipòtesi (populista d’esquerra) com a únics recursos.
Contra tot pronòstic, un any més tard candidatures ciutadanistes que procedien del mateix espai activista, però que recollien també altres actors polítics i socials del territori, van aconseguir fer-se amb les principals ciutats de l’Estat i consolidar lideratges com els d’Ada Colau o Manuela Carmena. I en les eleccions generals del mateix any Podem va estar molt a prop de fer el 'sorpasso' al PSOE. Les politòlogues sempre havíem explicat que el sistema electoral espanyol d’Adolfo Suárez complicava molt l’arribada de nous partits d’abast estatal, ja que si no assoleixes aproximadament un 15% dels sufragis reps molta penalització a l’hora de traduir els vots en escons. Situar-se per sobre d’aquesta barrera va ser una gran gesta.
Un dels principals titulars del 26-M ha sigut el desgast de la potència electoral de la marca Podem (i escissions) en les eleccions europees i autonòmiques. I de la pèrdua de les principals alcaldies del canvi (també les nucleades entorn de la CUP). La depressió s’ha apoderat del món de l’esquerra alternativa. S’ha parlat molt de factors interns. Hi són i tenen importància. La ciutadania castiga les disputes internes. És cert que les sumes no sempre sumen però el soroll entre companys de viatge resta credibilitat a les forces polítiques. Però seria un error analític fiar les explicacions només a aquesta variable. Hi ha factors contextuals que també hi pesen. M’atreviria a dir que els que més. Entre d’altres: la recuperació econòmica, les nul·les simpaties en l’'establishment’ (mediàtic, econòmic, etc.) cap a aquestes experiències i la recuperació del PSOE precisament 'podemitzant-se'. I a Catalunya s’hi haurien d’afegir unes lògiques de polarització nacional que deixen els comuns –amb una posició dialogant i negociadora– fora de focus.
I malgrat aquest negre escenari, o millor dit precisament per aquest, Pablo Iglesias pot ser més a prop que mai de ser ministre. L’únic que en aquests moments pot lligar els morats a facilitar la governabilitat a Pedro Sánchez és compartir reptes de govern.
Final de cicle. I en l’obertura d’un cicle nou, els quarters generals de les forces de canvi, en tota la seva extensió i pluralitat, farien bé d’obrir processos de reflexió i diàleg. D’autocrítica. I generositat. Qui sigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. Però sobretot, per evitar autoflagel·lacions gratuïtes, serà necessari contextualitzar. I continuar caminant.
*Professora de Ciència Política i vicedegana de la Facultat de Dret de la Universitat de Girona.
