Anar al contingut

Anàlisi

El consens permissiu ha mort, ara sí

Alastair Grant

El consens permissiu ha mort, ara sí

Ruth Ferrero

El procés de democratització de la UE és inajornable, i potser l'única garantia de la seva supervivència

L’increment de la participació en les eleccions europees és, potser, la notícia més important de la jornada electoral del 26 maig. Malgrat la inexistència d’un demos europeu i, per tant, d’un vector mobilitzador unitari, i les peculiaritats de cada Estat, el cert és que un percentatge de participació d’aquestes dimensions (50,5%), no es recordava des de l’any 1994, quan es va aconseguir el 58,98%.

Encara és aviat per aventurar conclusions fermes, no obstant, els resultats apunten diversos eixos de reflexió. El primer, el final de l’hegemonia de socialistes i populars al Parlament, però també al Consell. La construcció del projecte europeu es va realitzar sobre les propostes d’aquestes famílies de postguerra. Aquest model ha acabat. Aquesta Europa ha deixat de ser aquella Europa. El consens permissiu ja no funciona. Les crisis de diversa naturalesa que han fet trontollar el projecte europeu juntament amb les respostes 'vintage' proporcionades pels partits tradicionals, en els àmbits nacional i europeu, van fer la bretxa entre elit i ciutadania insalvable. La conseqüència principal, l’aparició de partits que impugnaven el model i la falta de respostes per part de la classe política tradicional. La reacció va ser el desplaçament de l’eix ideològic cap a la dreta per intentar frenar la fuga de vots cap a partits euroescèptics. El resultat d’aquest desplaçament s’ha materialitzat en el creixement de Verds i Liberals en detriment de socialistes i populars, al continuar amb una defensa fèrria de qüestions com canvi climàtic o regeneració democràtica. El fantasma dels partits nacionalpopulistas es va quedar en una ombra i l’esquerra ha caigut substantivament. La nova cambra no només serà la més fragmentada, sinó també la més equilibrada en nombre d’escons entre els grups polítics.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

El segon es refereix a les conseqüències d’una fragmentació més gran i igualtat entre els grups parlamentaris. A partir d’avui la politització de la UE és inevitable. Al Parlament els grups hauran de negociar políticament les posicions procedents del Consell i això farà que les resolucions es tornin menys ambigües i més polítiques. La possibilitat d’aliances estables s’ha esvaït i ara les geometries variables seran les que juguin la seva partida en funció d’interessos nacionals i partidaris en funció del tema.

I el tercer, l’inajornable procés de democratització de la UE que acabi amb el dèficit democràtic que arrossega des del minut u de la seva creació. Els ciutadans ja no volen que Europa decideixi per ells, que els tuteli, volen ser ells els que marquin l’agenda política. El consens permissiu ja no funciona.

És, per tant, el moment de decidir si el que volem és un aparell supranacional controlat pels Estats, o si, al contrari, la radicalitat democràtica ha de ser l’objectiu. Sens dubte, hi ha molts interessos econòmics i polítics que no aposten per l’últim i, no obstant, potser d’aquesta decisió depengui la mateixa supervivència del projecte.