22 febr 2020

Anar al contingut

Petit Observatori

El fantàstic món de les paraules

JOSEP GARCIA

El fantàstic món de les paraules

Josep Maria Espinàs

'Parole, parole, parole' diuen els italians, potser despectivament. Però sense paraules no seríem humans.

Si algú em preguntés, en la meva condició d’escriptor, quina paraula és la més important, jo diria -sense voler fer un joc verbal- que la paraula més important és precisament “paraula”.

Fins i tot Sant Mateu va decidir dictar aquesta sentència: Les paraules son actives i rotundes i de les paraules vagues en donaran compte a l’hora del Judici Final.

Francament m’esgarrifa aquesta sentència, perquè si l’apliquem avui, al nostre temps de xerraires inconcrets, seran molts els condemnats.

D’on deu venir la paraula “xerraire”? I no he trobat ningú que em pugui explicar l’origen de la paraula “xerrameca”. Vol dir que algú xerra a la Meca?

Ja fa molts anys, en temps difícils per exercir la llibertat em va tocar fer algunes “xerrades” -una paraula que mai m’ha agradat. Em sona a xerrameca, “parloteo”.

Tant bonic que és parlar.

Contra el que es pugui pensar, disposem de paraules estalviadores, que intenten compensar les xerrameques innecessàries. És un instint popular. Per compensar, potser, la rigidesa de l’impecable llenguatge acadèmic.

Oscar Wilde va dir: és més difícil parlar d’una cosa que fer-la. Trobo que és una sentència molt suggestiva. Exactament el contrari del pensament clàssic: Podem amagar-nos darrere les paraules fins que els fets ens truquen a la porta.

La fonètica, resumidament, és l’art de parlar be, de respectar el so adequat de les paraules. Cal precisar, però, que en les llengües existeixen diferents matisos.

En altres temps va haver-hi a les escoles classes d’oratòria. L’entonació adequada i el ritme de les síl·labes per no convertir les “a” en una massa compacte ni les “i” en una successió de xiulets.

Atenció a com sonen les paraules. No sempre son de fiar.

Algú trobarà que aquesta matèria escolar avui seria un ensenyament ridícul.

 “Parole, parole, diuen els italians, potser despectivament. Però sense paraules no seriem humans.