Parelles de ball electoral

Fins i tot donant per bo que Maragall i Colau es disputen l’alcaldia frec a frec –se la disputen, sí, però a distància la segona del primer–, que un dels dos obtingui un vot més que l’altre no depèn dels indecisos entre comuns i ERC sinó dels votants que a l’alcaldessa se li escaparan en direcció al PSC i dels que des del candidat de cognom més il·lustre podrien desfilar cap a la formació dels amics de Puigdemont.

Que els dos caps de llista amb opcions d’assolir l’alcaldia poden ser parella de ball governamental –i ja veurem qui marca el pas a qui— és evident. També ho és que no formen parella de ball electoral. La parella de ball electoral d’Ada Colau és Jaume Collboni. La d’Ernest Maragall és Elsa Artadi, atesa l’obligada escassa presència mediàtica del número u, Joaquim Forn. Si com avançava l’altre dia l’Albert Sáez en aquestes pàgines, l’efecte Pedro Sánchez juga fort a favor dels socialistes, Collboni pot avançar més del previst. Fatal per a Colau, fantàstic per a Maragall. En canvi, si com es desprèn del diferencial, ja històric, entre els sondejos i els resultats, invariablement contra els sondejos, que es queden curts per sistema, i a favor d’uns resultats sempre millors dels previstos, JxCat millora en relació a les prediccions, dòmino per a Colau, desastre per a Maragall. De manera tan indirecta com es vulgui però efectiva, l’alcaldia de Barcelona pot dependre doncs de dos factors tan poc lligats als problemes i a la gestió de la capital catalana: Pedro Sánchez i Carles Puigdemont.

Notícies relacionades

Maragall tanca la porta a un tripartit municipal amb el PSC

L'enquesta prohibida de les eleccions municipals a Barcelona: últim sondeig

Si la JEC no s’hagués lluït amb la campanya gratuïta més brillant de la història a favor del far rebel de Waterloo, Maragall tindria la victòria a la butxaca. El corrent independentista-sobiranista de fons a favor d’ERC és prou clar, profund i persistent com per dubtar-ne gaire. Per si fos poc, Esquerra va guanyar a les generals no tan sols a Barcelona sinó, rebolcada encara més significativa, a Sarrià-Sant Gervasi, el feu tradicional dels convergents i les seves successives metamorfosis. D’altra banda, la marca de l’alcaldessa cotitza a la baixa. I cal tenir en compte a més que si el PSC va subscriure, i amb quin entusiasme, el primer 155, ara es mostra amb fermesa en contra d’un segon 155.  Tot i això, la dicotomia entre vot dispers i vot útil es fa difícil de preveure en tots dos casos. Si el d’esquerres es concentra en Colau i l’independentista en Maragall, poden sumar entre tots dos els famosos i convenients 21 regidors. Si un dels dos pateix una fuga important cap a la seva parella de ball electoral, guanya l’altre. Si la pateixen tots dos, la ciutat serà més difícil de governar. A més JxCat menys Maragall; a més PSC menys Colau.

Anem per la parella menor, la pintoresca, que està formada per Valls i Bou. Manuel Valls només podria pal·liar el desastre –desastre per a un ex primer ministre de França és no competir per la victòria— si el PP obté tants pocs vots que es queda fora del consistori. Si això no passa, com el nas i els sondejos semblen indicar, al desastre del criptocandidat de C’s s’hi sumarà la vergonya d’un resultat humiliant.