Anar al contingut
Narcisos

Niall Carson

Narcisos

Albert Sáez

Les xarxes estimulen l'autocontemplació dels líders polítics

Les xarxes socials estimulen el nostre narcisisme. Instagram, per exemple, no només serveix per compartir el que som sinó per projectar el que volem ser. És el que la publicitat clàssica anomenava "aspiracional", ens produeix la satisfacció de pensar que aconseguim el que desitgem, tot i que sigui de manera virtual. La tecnopolítica, en expressió d’Antoni Gutiérrez-Rubí, obliga els candidats a reforçar el seu perfil a les xarxes socials per construir-se això que anomenem "marca personal". Hi ha partits, com Junts per Catalunya, que fan les seves llistes en funció de la popularitat dels aspirants a les xarxes, per això són tan sensibles a les crítiques que reben en l’ecosistema digital. Tot això afavoreix que tinguem avui uns líders polítics bastant narcisistes, tot i que sovint ens costi distingir-los per sobre de les ideologies. 

Carles Puigdemont ha aconseguit que una part dels electors independentistes el considerin una icona. No és la primera vegada en la història que passa. El més nou és la manera com el líder de Junts per Catalunya administra aquesta devoció, evitant gairebé sempre parlar del fons per quedar-se en les formes. Elecció rere elecció, Puigdemont aconsegueix que es parli "del que li han fet" i no "del que ha fet". L’última ha sigut l’estèril intent de la Junta Electoral Central que va provar d’impedir-li que fos candidat abans de ser condemnat. Un episodi que el va deslliurar de donar explicacions sobre la raons que van provocar que la seva llista perdés les eleccions generals a Catalunya al canviar experimentats diputats per estrelles de Twitter. Als antípodes ideològics, una cosa similar li passa a Albert Rivera, sempre més preocupat per les seves pròpies marques que per les seves possibilitats de governar. Mai s’ha vist ningú tan content de quedar tercer tot i que pintant la meitat que en l’anterior legislatura. Pablo Iglesias va patir de narcisisme després de les eleccions del 2015 tot i que ara sembla que ha superat aquella fase. Al contrari que la seva correligionària Ada Colau que, en el tram final de la campanya, sembla més pendent dels afalacs que rep de lluny (inclosa Dilma Rousseff, destituïda per corrupció) que de les desafeccions pròximes, ignorant que debiliten el seu projecte en termes electorals.