Anar al contingut

Eleccions a Barcelona

Candidats efímers

Toni Albir

Candidats efímers

Eva Arderius

Els alcaldables barcelonins han vingut a guanyar, però veurem qui es conforma amb ser a l'oposició

Aquests dies els veiem als cartells electorals, al diari i a les televisions. Qui no coneixia els candidats de l’alcaldia de Barcelona ara té difícil ignorar-los. Però millor no agafar-los afecte, podríem estar davant d’un cas de candidats efímers i que després de les eleccions municipals es produeixi una autèntica desbandada.

Hi ha hagut una renovació sense precedents dels alcaldables barcelonins, només dos, Ada Colau, de Barcelona en Comú, i el socialista Jaume Collboni repeteixen. Elsa Artadi, Anna Saliente, però sobretot Manuel Valls i Josep Bou s’han après la ciutat a marxes forçades. Han memoritzat els números bàsics de la ciutat, 73 barris, 10 districtes i una xifra, 2,20, el preu del metro. Han estudiat dossiers, han fet visites acompanyats de regidors veterans. Tot amb la mirada posada en el 26-M. Han vingut a guanyar, però veurem qui es conforma amb ser a l’oposició. Quan els focus de la campanya s’apaguin, quedarà una activitat política municipal molt més austera i molt menys atractiva. Quedarà la realitat, sense càmeres de televisió seguint-los per on trepitgen. La vida de regidor no és la vida de candidat.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

El primer a sincerar-se ha sigut el cap de llista del PP, Josep Bou. L’empresari 'vintage' transformat en candidat imprevisible, al contrari del disciplinat Alberto Fernández Díaz, ja ha dit que si no hi pinta res se n’anirà i deixarà la política. Bou ha sigut honest, però podria no ser l’únic a qui no li agradi ser a l’oposició. També és difícil imaginar l’exprimer ministre francès, Manuel Valls, com a regidor sense responsabilitats de govern. Valls i Bou no van per davant en els sondejos i això fa que a les eleccions s’hi juguin menys. Anar-se’n és més fàcil quan no ets el favorit. Però la cosa es posa interessant en l’altre extrem de les enquestes, amb Barcelona en Comú i Esquerra disputant-se el primer lloc i amb el PSC aspirant a ser clau en un govern de coalició. Aquests candidats s’ho juguen a tot o res. El cas més clar és el de l’actual alcaldessa, Ada Colau. Per a ella, el 26-M és guanyar o guanyar. I si no aconsegueix la confiança dels barcelonins, ho tindrà molt difícil per quedar-se. Ernest Maragall també ha vingut per arribar primer i no té temps d’esperar un mandat més, si el republicà no es converteix en alcalde, probablement cedirà el pas. Jaume Collboni fa quatre anys que és a l’oposició, el vent li bufa a favor, però si no pot governar ara, ¿tindrà la paciència i el marge de confiança necessaris per esperar una nova oportunitat?

A l’ajuntament hi ha hagut candidats que ho han fet. Han assumit derrotes, han picat pedra en les comissions, han aguantat plens llarguíssims i han gastat sola de les sabates corrent pels carrers. Això abans tenia premi, però les coses han canviat. Esperar el moment desgasta. L’últim que es va beneficiar d’aquesta aposta a llarg termini va ser Xavier Trias. Va dir que aguantaria i es quedaria, i al final va aconseguir ser alcalde. Elsa Artadi promet el mateix. Però ara la política és tan ràpida i tan efímera com poden arribar a ser-ho aquests candidats. Que els números dos es preparin, pel que pugui passar.